Dirigents de tots els partits polítics, experts i catedràtics de tot pèl i escata sentencien i pontifiquen aquests dies que el govern ni tan sols pot plantejar uns pressupostos que continguin un dèficit pressupostari per sota del 2 per cent del PIB. La majoria dels mortals es perden en aquestes xifres, però, per aclarir-se jugant al si l’encerto l’endevino, el 0,7 per cent que exigeix ara com ara el govern espanyol, inclòs en la contenció que demana Brussel·les, equival a un ajust pressupostari del 15 per cent; és a dir, entre 4.000 i 5.000 milions d’euros. Com a referent comparatiu, el govern d’Artur Mas ha reduït en els darrers dos exercicis 2.000 euros anuals.

Per què no es pot reduir i aplatar tant el pressupost? Perquè una rebaixa de 2.000 milions, com la dels anys anteriors, vol dir continuar suprimint pagues dels funcionaris, que ja comencen a estar encesos, reduir al no res les inversions i vendre’s un patrimoni que la Generalitat no té. A partir dels 2.000 milions, cal un enginyer de les finances –Andreu Mas-Colell diu que no troba- per anar més enllà sense reformar estructuralment allò que no en diuen l’estat del benestar. Però resulta que les reformes estructurals, com ara modificar la Llei de la funció pública, no depenen de la Generalitat, sinó del govern de l’Estat, que, més encara, ha recorregut al Constitucional els intents catalans de crear nous impostos i taxes.  

I, per contra, per què caldria fer-ho? Perquè la Generalitat suporta un deute insuportable. Enguany creixeran els interessos a què ha de fer front en 200 milions d’euros i la partida corresponent a la despesa fiscal pot superar els 2.000 milions, set vegades més que tot el pressupost del Departament de Cultura. Per si algú no ho té del tot clar, ahir el secretari d’Organització de Convergència Democràtica, Josep Rull, va recordar que els pagaments pendents –els pagaments pendents!- que van deixar com a herència  els dos governs tripartits arriben als 75.000 milions d’euros, en concepte de pagament de finançaments estructurals –Línia 9 del Metro, Ciutat Judicial, etcètera i etcètera–. I per si algú no se’n recorda, el deute públic català és vist als mercats financers amb la mateixa confiança que suscita la producció d’arròs de les Canàries. Ningú amb un dit de front pot pretendre que el deute de la Generalitat continuï aguant un dèficit del 2 per cent anual. No és una qüestió de lliure opció. És que ningú prestarà o avalarà aquests diners al govern català. Cal recordar que tot això s’ha de pagar. I ho hauran de pagar els fills, els néts i els besnéts dels que ara volen mantenir aquest ritme d’endeutament enverinat.

Arribats en aquest punt, quin marge té Catalunya? Pels camins convencionals, que són els que ara com ara encara transiten tots els partits parlamentaris, cap. La Generalitat, senzillament, no decideix. Allò que hauria de fer immediatament seria aprovar uns pressupostos amb un 1 per cent de dèficit. I ampliar-los després si arriben les mesures de gràcia esperades, que depenen d’uns altres. Això o plantar-se de debò. Objecció fiscal enfront d’Espanya i convocatòria a un any vista d’un referèndum que demani obertament als catalans si volen que el seu país sigui independent. La resta és conversa de taula de marbre de casino.