Recentment, Pedro Sánchez ha afirmat emfàticament que “el procés s’ha acabat”. Ja fa uns anys, amb la seva característica veu nasal, José María Aznar va sentenciar que “abans es trencaria Catalunya que Espanya”. Totes dues afirmacions tenen en comú el fet de ser més l’expressió d’una voluntat política, que la descripció d’una realitat empíricament contrastada. Però mereixen ser considerades. Si quan Pedro Sánchez afirma que el procés s’ha acabat volgués dir que el cicle polític català que pren força el 2012 i arriba al seu punt màxim el 2017 s’ha tancat aquest 2022, tindria raó.
 
Ara bé, si el que Sánchez imagina és que el procés d’autodeterminació català ha conclòs, no pot estar més equivocat. L’actual procés d’autodeterminació català és un fet de recorregut històric llarg. Va començar molt abans del 2012 i en cap cas culminarà de forma immediata. Per entendre aquesta lògica històrica ens hem de remuntar la segona etapa del franquisme. A la lenta però sostinguda recuperació del teixit associatiu, de l’autoorganització social (moviment obrer i veïnal) i de la lluita per la llengua i la cultura. D'Òmnium Cultural i Comissions Obreres a l’Assemblea de Catalunya i la recuperació de l’autogovern.
 
Al seu torn, la sentència d’Aznar tenia el to d’una severa amenaça formulada en forma de diagnòstic. I de fet, tota l’estratègia del nacionalisme espanyol de dretes (és a dir, l’hegemònic) d’aquests darrers deu anys ha basculat sobre un doble horitzó: intentar fracturar internament la societat catalana (objectiu poc dissimulat de Ciutadans des del minut zero) i criminalitzar les reivindicacions catalanes tractant-les d’anticonstitucionals i aplicant de forma punitiva i esbiaixada el codi penal. Cap proposta d’acord. Política d’assimilació pura i dura.
 
Tot abans que tractar la qüestió de la singularitat nacional catalana com un tema genuïnament polític que calgui considerar en un marc del diàleg i el debat democràtic. Avui, però, ja és evident que cap dels dos objectius del nacionalisme espanyol hegemònic ha estat plenament assolits. La societat catalana ha patit, però no s’ha fracturat, i la criminalització de l’independentisme s’ha hagut d’esmenar. Primer amb els indults; ara amb la proposta de supressió del delicte de sedició i la modificació del de malversació.
 
L’estratègia concebuda per Aznar només podia tenir recorregut si incorporava una instrumentalització grollera del poder judicial. Sense manies. De forma desacomplexada i des d’una concepció estrictament patrimonial de l’Estat. I el PP ha aprofitat les seves dues majories absolutes dels darrers 20 anys per decantar el poder judicial cap a posicionaments cada cop més autoritaris, conservadors i centralistes. Com? Movent totes les peces que podia moure des del govern i bloquejant la renovació des de l’oposició. Els efectes d’aquesta política ja es van veure en la sentència del 2010 TC sobre l’Estatut. Amb el pas del temps encara ha anat a més.
 
Aquest decantament neocon del poder judicial era imprescindible per a poder judicialitzar la causa independentista (drets nacionals), però ha tingut més derivades semblantment nocives en els àmbits dels drets cívics i socials. Avui, al Regne d’Espanya, la cúpula del poder judicial (CGPJ i TC) ja ha esdevingut un actor polític que actua com a contrapoder dels altres poders de l’Estat (legislatiu i executiu) en connivència amb els partits de dreta i l’extrema dreta, i amb l’acompanyament sectari i entusiasta del gruix del sistema mediàtic radicat a Madrid.
 
Finalment, aquests dies ha esclatat la crisi constitucional. Amb el xoc entre el poder judicial i el poder legislatiu la crisi sistèmica del règim constitucional del 78 ha fet un salt de qualitat. En l’imaginari d’una part molt important de l’opinió publica espanyola, Pedro Sánchez ja és un “dictador bolivarià” que està fent un veritable cop d’estat que acabarà amb la Constitució i obrirà camí al triomf del “separatistes” catalans i bascos. Un discurs delirant, sí. Però un relat versemblant pels milions de persones que viuen dins la bombolla mediàtica afí a la dreta i l’extrema dreta. Trumpisme mediàtic desfermat.
 
Si ho mirem amb una certa perspectiva, el que veiem és que la incapacitat del nacionalisme espanyol per entendre i acceptar la singularitat nacional catalana està en l’origen de l’actual fractura institucional. Una crisi constitucional de dimensions inèdites des del cop d’estat del 1981. El primer episodi de l’actual deteriorament institucional va ser la sentència sobre l’Estatut de Catalunya del 2010. El segon, el discurs del rei del 3 d’octubre del 2017. El tercer, la sentència del Suprem contra els líders independentistes del 2019. El quart, l’actual xoc entre el judicial i el legislatiu i l’executiu. Entremig, tota mena d’incidents i irregularitats.
 
Els resultats assolits fins ara a la taula de negociació (reforma del codi penal) han desencadenat la reacció de la dreta i l’extrema dreta judicial. Això i l’intent paral·lel de desencallar la renovació del TC. Sense procedir a aquesta renovació la modificació del codi penal i les propostes legislatives progressistes en marxa tenen tots els números per a ser avortades per un TC de composició conservadora i mandats caducats. Per això, la renovació del TC és ara l’episodi clau del xoc institucional entre poders d’Estat.
 
L’afirmació que Catalunya fractura Espanya és hiperbòlica. Però s’apropa més a la realitat que la premonició aznariana que abans es trencarà Catalunya que Espanya. En qualsevol cas, tot el que ha passat en el terreny de les relacions entre Catalunya i Espanya en els darrers 25 anys mostra que el fet que la societat catalana aposti per la defensa dels drets nacionals i les polítiques democràtiques i inclusives és motiu suficient per a provocar la reacció autoritària i intolerant del nacionalisme espanyol. El conflicte, doncs, és objectiu. Ni la societat catalana pot renunciar a projectar-se cap al futur amb més poder cultural, econòmic i polític, ni el nacionalisme espanyol hegemònic està disposat a tolerar la diferència catalana.