El temps del PSOE al capdavant del govern espanyol s’esgota. Només cal obrir els ulls o informar-se mínimament a través de la premsa per a veure-ho. Ni tan sols els mitjans públics i concertats catalans ho poden amagar. Els indicis dels casos de corrupció vinculats al PSOE, provada o sospitada pels jutges, són molt evidents i tenen un abast impressionant. Caurà molta gent. Molta més de la que es pensa el votant mitjà català.
És molt probable doncs que el temps de Pedro Sánchez a la Moncloa encari els darrers mesos. I com més temps aguanti per tal d’intentar minimitzar els danys judicials, més mal electoral es farà. Cridar lawfare no serà suficient, encara que la intencionalitat hi sigui com sap qualsevol que recordi el “qui pugui fer, que faci” d’Aznar el 2023 després del pacte per l’amnistia i la fotografia amb el president Puigdemont al Parlament Europeu.
Segons les enquestes, els dos colors de la dreta i extrema dreta post i neofranquista poden arribar ben bé als 200 diputats. I és possible que siguin més. En aquest sentit, cal tenir en compte algunes qüestions. La primera és que la majoria per a fer un canvi constitucional és a 210 diputats. La segona és que tant el PP com el PSOE ja han començat a enviar globus sonda pel que fa a un canvi de fons de la llei electoral. La tercera és que el pes català en les majories dels darrers anys ha estat mal paït per la majoria catalanòfoba de la societat espanyola. L’última és clar, és la darrera frase d’Aznar: “no està en joc un canvi de govern, sinó un canvi de sistema”.
Amb el previsible govern espanyol de PP-VOX vindrà una onada de castellanització bestial i un setge implacable contra l’escola i l’autogovern català, però no podem descartar que l’ofensiva vagi més enllà d’això i busqui un anorreament més profund. Un canvi constitucional no és ni molt menys impossible, fins i tot amb el suport de les runes d’un PSOE destrossat pels escàndols de corrupció.
La qüestió és, doncs, què farem a Catalunya davant aquesta crònica d’una agressió anunciada. I, en primer lloc, cal esmentar l'evident: els vuit anys del PSOE han estat inútils per al nostre país. I no només inútils, sinó profundament contraproduents. Aprofitant la pressió contra el govern de l’1-O, el PSOE ha volgut abanderar un diàleg que no ha donat cap altre fruit que la decepció catalana. En l’àmbit polític, perquè ha quedat demostrat que cap pacte serveix i ni tan sols una llei espanyola com l’amnistia es respecta. En l'àmbit social perquè la sensació que la distensió forçada, ha estat políticament inútil.
Vuit anys després de la investidura de Pedro Sánchez el dret a l’autodeterminació dels catalans no ha estat respectat, l’autogovern no ha tingut ni un sol guany tangible, la llengua catalana és més dèbil que mai, l’espoli fiscal ha augmentat fins als 24.000 milions i afrontem una crisi demogràfica de conseqüències indeterminades. Més enllà de la fi parcial de la repressió, el diàleg amb l’estat ha estat inútil i la presència del PSOE a la Moncloa un mer sedant. De fet, la idea mare del PSC segons la qual l’aliança amb una força espanyola pot donar fruits per a Catalunya ha fet aigües. A juliol de 2026 ningú pot tenir cap dubte (sigui independentista o no) que Pedro Sánchez no ha tingut cap intenció federal ni plurinacional real. Ni amb mediació internacional ha estat possible fer-los complir massa res.
Així doncs, seria imperdonable que cap independentista continués alimentant la idea que les esquerres espanyoles ajudaran de res a Catalunya. L’alternativa al govern ultra de PP i VOX i de la previsible ofensiva anticatalana que seguirà no pot ser esperar que el PSOE es refaci, sinó reconstruir un projecte nacional català que tingui com a objectius prioritaris una política de renacionalització en tots els camps i sectors, la defensa a ultrança de la llengua i la identitat catalana, l’actuació unitària exterior envers les agressions i la preparació de tot allò que pugui preparar-se per si la situació prop d’on érem el 2017.
I sobretot, cal la reconstrucció d’un vincle de confiança entre política i societat catalana que avui ha esdevingut un autèntic cràter radioactiu. Vincle que per a ser restablert requereix, és clar, una política conscient de conciliació entre els quadres intermedis i alts de l’independentisme i el nacionalisme català civil, polític i econòmic. És una obvietat, però cal dir-ho: en un món acceleradament globalitzat i una majoria electoral avui inexistent i normalment justeta al Parlament de Catalunya, l’odi i la fragmentació entre els catalans d’obediència nacional ens pot dur al desastre (i a un govern perllongat del PSC).
Després d’uns anys d’anestèsia, efecte placebo i falsa pau, la crisi existencial del PSOE i el discurs d’Aznar fan albirar el retorn al poder polític de l’ultranacionalisme espanyol. La frustració i el ressentiment perpetu ni ens faran lliures ni ens ajudaran a la supervivència nacional del país, ja és hora de treure’s la son de les orelles.