La gala dels Oscar ha resultat ser, vist el criteri general, una exhibició de desídia i esterilitat creativa considerable. La correcció política ha fet aparèixer premiats que francament, discursos que sincerament i escenes que deixem-ho estar. No hi ha hagut un bri de màgia ni d'espectacularitat, el realisme s'ha apoderat de tot i la llei de la gravetat ha deixat fulminat tot rastre de llum i de fantasia. Tots es vigilen entre ells, ningú no es vol passar de la ratlla, ni per massa intel·lectual ni per massa comercial, ni per massa negre ni per massa blanc, ni per massa carca ni per massa gayfriendly, i el resultat final és una cerimònia sense suc i uns premis sense bruc. L'anticinema. I, al damunt, ni tan sols es pot culpar Netflix.

A Catalunya, després del desconcert de la tardor del 2017, correm el risc de vigilar tant cada pas que perdem tota gràcia. Per una banda tothom es vigila l'un a l'altre, els partits donen símptomes de cansament o de descomposició, el que no són partits acaben esdevenint pretesos jugadors d'esgrima amb navalla, i la por i l'egoisme s'apoderen de tota voluntat de millora. Busquem un culpable, i el trobem. Però de sobte ens adonem que això serveix de poc, i en busquem un altre. Després ens preguntem si els culpables no som nosaltres mateixos, que és el que fan les víctimes dels maltractaments, i acabem arrossegant una depressió de cavall que encara ens alimenta més l'infèrtil enfrontament caïnita. Per fel alguna cosa, gairebé. I els que semblen tenir la solució tampoc no acaben de semblar cap solució, i transformem la política en un concurs de veure qui té més raó sense que hi compti gaire el fair play.

Sempre ha estat així? Potser sí, però era així com a mínim amb més múscul per a exhibir i amb menys cartes gastades. Sí, la sensació és d'haver gastat massa cartes, no tant d'haver anat de "farol". Hem demanat carta quan ja teníem un sis, o un set. I jo defenso que això pot tenir fruits importantíssims en el futur, però només si trobem els comportaments adequats i el punt de màgia imprescindible. Independentisme màgic? És clar que sí. No hi ha cap avió que s'enlairi si només es deixa impressionar per la (sobrevalorada, mitificada, fins i tot prescindible i derogable) llei de la gravetat.

Mentre no torni la il·lusió, Catalunya serà una cerimònia sense salsa ni pebre i una fase REM sense somni. Per a provocar la il·lusió fan falta il·lusionistes, que no vol dir mentiders, sinó gent que transmeti fe i convicció. Crec que encara pot faltar un temps, fins que despertem d'aquest coma. Ara ens toca allò de confondre el realisme amb la realitat, i d'intentar resistir contra aquells que ens volen fer creure que "era impossible". Mai no ha estat impossible, sinó que ens vam preparar malament, i la bona notícia és que ara ja ho sabem. El que hem après no ha de servir per a plegar veles, sinó per a girar-les en favor nostre. Jo vull un Cristòfor Colom que, tan mort de por com la seva tripulació, mantingui el rumb i asseguri que aquells monstres només són miratges. Digueu-li mentider, si ho voleu. Jo crec que les coses importants de la humanitat les han fet aquest tipus de persones.