Els catalans tendim a ser europeistes. I molt especialment els catalanistes i els independentistes. Per història, per cultura i per vocació. Però el nostre europeisme ha sigut ingenu, “naïf”, acrític. Crec que , quan més creix la nostra consciència i la necessitat d’un estat propi per a Catalunya, més ens hem de plantejar la nostra relació amb Europa des de les emocions també, però principalment des de la consciència crítica del que és possible i del que ens convé com a país. Des d’aquest punt de vista, Suècia és un bon exemple. Com ells, hauríem de participar en la construcció europea formant part de la Unió Europea. Però com ells també, no hauríem de participar a l’euro que és una trampa mortal pels països que en un moment donat poden tenir problemes de competitivitat i de desequilibris macroeconòmics, especialment si són petits. Tanmateix, i al mateix temps, hem d’esforçar-nos com a país, per recuperar la cultura i els valors positius que vam tenir quan varem fer la revolució industrial, que ens permetrien acostar-nos als dels països del nord d’Europa, com Suècia, en lloc d’enfonsar-nos, econòmicament, socialment i culturalment, amb els dels països menys avançats d’Europa.

Els catalans, i molt especialment els catalanistes i els independentistes, hem tendit a mitificar a Europa i, més en concret, a la Unió Europea. En la història recent, durant la dictadura franquista per nosaltres Europa representava (era) la democràcia. Posteriorment, a l’època de la democràcia formal a l’estat espanyol, i davant de les dificultats creixents de les possibilitats de l’entesa Catalunya-Espanya, s’ha tendit a pensar que tot el que vingués de Brussel·les seria millor que no pas el que ho fes de Madrid. Tanmateix, això no és pas, ni de bon tros, així. Tot i que hi va haver un moment (que va coincidir amb una forta activitat del president Pujol i de l’alcalde Maragall a l’àmbit europeu) en què l'Europa de les regions semblava possible, des de ja fa molt temps la Unió Europea és l’Europa dels estats actualment existents. I cada vegada més. Els estats són els que fan i desfan a la Unió Europea, i darrerament sobretot alguns estats (Alemanya), i el paper que hi juguen la Comissió (que no ha escollit democràticament ningú) i el Parlament Europeu (o la resta d’institucions europees) és, en tot cas, molt secundari. No ens oblidem en cap moment del que ha passat amb la oficialitat del català a Europa, en que la oposició de l’Estat espanyol (juntament amb altres raons) ho ha fet impossible. Els estats són els que manen avui a Europa i exerceixen el seu dret de veto sempre que els hi convé.

Però no és només que les regions europees no comptin per a pràcticament res a Europa. La qüestió és molt més de fons i consisteix en què la Unió Europea té un greu dèficit democràtic. Les decisions realment importants les prenen els caps d’estat europeus (i últimament en gran part la cancellera alemanya Merkel), mentre que la Comissió Europea (que no escull ningú en cap dels seus nivells) és una tecnoestructura que, sempre amb el vistiplau dels estats, està regulant més i més aspectes de la nostra vida quotidiana. Mentrestant, el Parlament Europeu, l'única institució que és escollida democràticament pels ciutadans europeus, amb una participació molt baixa per cert, veu força limitades les seves competències. En definitiva, a la Unió Europea no hi ha la separació de poders –legislatiu, executiu i judicial- que caracteritza a les democràcies i, per tant, no es pot considerar que sigui realment una institució democràtica.

Sincerament, en aquestes circumstàncies, i encara més amb la crisi actual de l’euro i dels països de l’eurozona, les crides a una Unió  Federal Europea, sigui dels estats i ja no diguem de les regions, em sembla una “volada de coloms”, l’expressió d’un voluntarisme eminentment polític, però que no té cap possibilitat de concretar-se, i m’atreviria a dir que ni tant sols de poder plantejar-la, a la Unió Europea actualment existent. Una altra Europa és possible? Perquè ho sigui crec que hem de partir d’una crítica radical de l’estructura i del funcionament de la Unió Europea actualment existent. És el que pretenia Lord Ralph Dahrendorf, alemany de naixement, anglès d’adopció, excomissari de la Comissió Europea, quan als anys 90 va escriure el seu magnífic opuscle Perché l’Europa? Riflessione d’un europeista scettico. I és el que pretén Hans Magnus Enzensberger quan ha escrit el seu esplèndid Brussel·les, el monstre gentil o la tutela d’Europa, que ha caracteritzat a la Unió Europea com una quimera en el seu doble sentit: projecte utòpic i ésser monstruós.