Cada vegada que el portaveu de la Comissió Europea, el grec Margaritis Schinas, casat amb una militant del PP espanyol, bada boca, la tradicional actitud pro UE dels catalans cau en picat. De fet, això passa no tan sols quan parla, sinó, també i sobretot, quan no ho fa i es limita a repetir, un cop i un altre, que el cas català és un tema intern d’Espanya, que no es pot fer cap pas que no estigui dintre del seu marc constitucional i que la UE fa costat al govern espanyol en tot i per a tot. Tant se val que els periodistes el burxin, constantment, a preguntes sobre la brutalitat policial espanyola, la vulneració del dret de vot per a milions de ciutadans europeus a Catalunya o la possible modificació del Govern català, al marge de la voluntat del Parlament de Catalunya escollit democràticament. El tal Schinas s’amaga pels racons del monstre institucional en què s’ha convertit el macroorganisme europeu i, impertèrrit, esdevé un mur de frontó que torna la pilota de les preguntes sense la més mínima resposta i sense condemnar, ni un sol cop, el vandalisme uniformat i ple d’odi ètnic del Regne d’Espanya. El seu posat eixut, incapaç d’esbossar el somriure més tímid o de balbucejar un mot mínimament amable, fa antipàtica una UE que ja fa temps que viu desconnectada de la quotidianitat de l’enorme diversitat del seus pobles i dels seus ciutadans.
 
Allò que, fins fa unes setmanes, semblava una dificultat insalvable, un obstacle insuperable, una situació no desitjable -restar fora de la UE en cas d’independència-, avui ha esdevingut un horitzó al qual cada cop més catalans aspiren a arribar. Cal reconèixer que no fa gens ni mica d’il·lusió de pertànyer a un simple club d’estats, l’egoisme nacionalista dels quals impedeix de funcionar com una veritable institució comuna europea, amb un parlament digne d’aquest nom, mentre adopta un capteniment miserable i inhumà amb els milers de refugiats que volen escapar-se del terrorisme, la guerra, la misèria o la persecució política o religiosa. I, mentrestant, permet que estats com Espanya utilitzin la violència contra ciutadans europeus, els impedeixin de votar, no actuïn d’ofici contra l’odi ètnic contra els catalans i, alhora, tolera que subvencionin amb diners públics fundacions feixistes, com la Fundación Francisco Franco, no persegueixin l’ús de la salutació nazi i l’exhibició pública de símbols d’idèntica orientació, al mateix temps que mantenen noms de carrers i places en homenatge a militars i civils d’ideologia feixista.
 
El cinisme de les autoritats europees arriba al seu súmmum amb el president de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean Claude Juncker, del PP europeu. El polític conservador és de Luxemburg, un país amb tres llengües oficials en el seu territori, circumstància que només comparteix amb Catalunya, però amb alguna diferència considerable. Per exemple, té una població 13 vegades i mitja menys que el Principat, representa just una tercera part dels habitants de Barcelona, de manera que, si sumem la població de tres ciutats catalanes com ara l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Perpinyà, aquests municipis encara superen amb 40 mil habitants els 550 mil de Luxemburg, fins no fa tant conegut paradís fiscal. El senyor Juncker, doncs, no és el més indicat per a donar lliçons sobre la mida que han detenir els estats a Europa, tenint en compte que el seu és, amb Malta,  el més petit. Amb quina legitimitat pot Juncker negar als europeus catalans, molt més nombrosos que els europeus luxemburguesos, allò que reconeix en canvi per a ell i els seus compatriotes? Qui és, en definitiva, qui decideix, legitima i avala la mida humana i territorial d’un estat sobirà? Ho fa el ciutadà Juncker o la lliure voluntat dels ciutadans europeus expressada a les urnes? Tenen més legitimitat moral els estats actuals, construïts a base de guerres i matrimonis dinàstics, que el que volem bastir els catalans a base de vots a les urnes?
 
La característica principal d’Europa és que es tracta d’un veritable mosaic de pobles, de cultures, de llengües, de religions... Negar aquesta evidència és tancar, irresponsablement, els ulls a la realitat. I té mala peça al teler una UE que acabi sent, només, la suma d’Alemanya i França, perquè Europa és molt més que aquests dos grans estats i molt més que la mateixa UE. Fora de la UE hi ha vida i vida intel·ligent. La causa catalana és, avui, sense cap mena de dubte, allò que més qüestiona el caràcter, el sentit i la utilitat del gran monstre europeu. Catalunya pot ser, doncs, l’espurna que cali foc a la megasupraestructura actual de la UE perquè demostri la seva incapacitat real de respondre les demandes de més qualitat de vida democràtica, material i cultural dels europeus. I no són pocs els estats de dimensions similars a Catalunya que poden veure’s reflectits en les reivindicacions catalanes i que constatin, alhora, la inutilitat pràctica d’una UE incapaç de resoldre cap problema per procediments democràtics i sensats i, cada vegada més, mancada d’autoritat moral, presonera de la política antiquada dels estats. S’entén, doncs, que la UE vagi contra els interessos de Catalunya i no vulgui que canviï res, però hauria de vigilar també els perills que, per a la seva continuïtat futura, comporta aquesta insensibilitat absoluta i aquest immobilisme total. Pot arribar un moment en què els estats de dimensions més humanes acabin considerant que una UE així, allò en què s’ha convertit avui la UE, hagi deixat d’interessar-los