Han passat gairebé tres setmanes d'ençà que es va escenificar la crisi, i encara no me n'he sortit. Tracto d'enfilar un discurs coherent sobre el cas de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i no sé trobar el desllorigador. Serà perquè se m'hi barregen les idees i els sentiments; perquè sóc deutor, com a treballador i consumidor alhora, d'una ràdio i d'una televisió públiques que han influït definitivament en les nostres vides i en la perspectiva que en tenim, individualment i col·lectiva. Ho cregueu o no, aquesta és la seva magnitud i aquesta la seva influència.

TV3 i Catalunya Ràdio són a hores d'ara les eines més importants –per no dir les úniques– que ens dimensionen sense complexos com una nació sense estat. Davant l'onada creixent i rabiosa d'anticatalanitat; davant la voluntat expressada -més o menys avellutadament– pels nous estadants de la Moncloa de laminar la nostra capacitat i la nostra personalitat com a país; davant el repte brutal de fer perviure la nostra llengua i la nostra identitat enmig d'una situació agreujada fins a l'extrem per l'arribada massiva de persones foranes que tenen com a referent cultural i lingüístic el castellà; davant la necessitat indispensable de tenir un altaveu molt potent que haurem d'utilitzar com a millor arma en el debat que des d'ara mateix haurem de plantejar en relació al nostre futur nacional (pacte fiscal, autodeterminació…); i davant la nostra obligació de donar des d'una posició de lideratge indiscutible la nostra visió del món; ens cal una estratègia definida i decidida que no només mantingui la capacitat de penetració i els estàndards de qualitat assolits pels nostres mitjans públics durant gairebé tres dècades, sinó que els reforci encara més enmig d'un escenari de competència salvatge.

Aquest principi fonamental; el que es vol reblar quan es diu que els nostres mitjans públics han de ser líders i, alhora, motors de la indústria audiovisual del nostre país, no sembla pas que estigui en discussió. La qüestió és si ho podrem aconseguir amb els ajustaments pressupostaris aplicats pel nostre Govern. És evident que si haguéssim de refundar els nostres mitjans a data d'avui, ho faríem seguint un patró estructural molt diferent, de manera que amb tota seguretat no tindríem una plantilla tan extensa com l'actual i, per tant, podríem ser molt més competitius, no tant per la qualitat del producte final, sinó per l'índex d'eficiència aplicable al seu procés d'elaboració. Tanmateix aquest no pot ser el debat a curt termini, per bé que considero que caldrà pactar un pla que permeti de redimensionar la futura Corporació.

Com a coneixedor que sóc de la casa des de la meva vessant de periodista en excedència de Catalunya Ràdio, i en la meva modesta condició d'empresari que encapçala des de fa deu anys un projecte de país com és el Bàsquet Manresa, sempre sotmès a estretors pressupostàries d'una exigència proporcionalment molt superior a la de qualsevol retallada de les aplicades a l'administració pública catalana (enguany hem rebaixat el pressupost de la nostra plantilla d'un 30%), crec que és fonamental l'aplicació del principi "més per menys i amb menys". Això vol dir que s'haurà d'aprofundir en l'execució dels plans empesos des de les direccions de l'ens, i que caldrà fer anar el bisturí a l'hora de perfilar-ne els nous contorns. En aquest sentit, per exemple, crec que l'ajustament pressupostari és compatible amb el manteniment no de quatre, sinó de cinc dels sis canals amb els que actualment compta TV3: amb aquest dibuix només sacrificaríem TV3 en alta definició que, tot i que suposaria un pas enrere en la lluita pel mercat futur, no ens penalitzaria ara mateix en termes d'audiència. Sigui com sigui, aquesta circumstància s'ha d'aprofitar com una oportunitat per a redefinir processos i continguts i, encara que pugui semblar mentida, per plantejar un nou desafiament a un grup humà altament qualificat que ja ha demostrat amb escreix el seu compromís amb la causa; un compromís que ara haurà de renovar també des de l'orgull; des del sentiment; des del sacrifici , i des de la responsabilitat.

Aquests dies he llegit versions interessades d'aquesta crisi que han pretès posar en evidència el model de la CCMA confrontant-lo amb la gestió de projectes privats. Crec que aquest no és el camí. Justament perquè tenim uns mitjans públics que han liderat durant tots aquests anys el panorama audiovisual del nostre país, tenim ara mateix projectes privats que emergeixen amb força i que es nodreixen, essencialment, dels professionals i del "know how" que tots ells han acumulat en el seu procés d'aprenentatge i creixement al si de la Corporació. Com a hereu que em sento d'aquest magnífic llegat, defenso la convivència i la competència entre els uns i els altres des de la perspectiva de qui creu que en un país en crisi com el nostre, el camí cap a la plena llibertat nacional haurà de passar indefectiblement per un lobby audiovisual en català que sigui la primera referència per a la immensa majoria de la nostra població. I és que si a mitjans del segle XX algú va dir allò de "Catalunya serà social o no serà", a començaments del segle XXI l'aforisme no pot ser altra que "Catalunya serà mediàtica o no será".