Observant les reaccions dels aparells de l’Estat i dels principals partits i mitjans espanyols al referèndum de l’1 d’octubre, no és difícil identificar-hi un intent de repetir l’esquema que van aplicar al País Basc a partir dels anys 90. Els ingredients hi són tots: La conformació d’un ‘bloc constitucionalista’, l’exaltació del nacionalisme espanyol, la demonització del sobiranisme, l’estreta coordinació entre el poder executiu i el judicial, i la construcció d’un relat mediàtic ben afinat sobre un suposat clima irrespirable, que serveix per legitimar qualsevol cosa. Fins i tot hem vist l’arribada a Catalunya d’un gran nombre d’efectius de la policia i la Guàrdia Civil, incloent-hi unitats especials com el Grup d’Acció Ràpida de la Guàrdia Civil. Les actuacions judicials contra entitats associatives o el tancament de pàgines web recorden, inevitablement, a episodis que ja vam veure al País Basc. Encara no hem vist la il·legalització de partits, però no fa gaires dies que el portaveu del PP ja en parlava obertament.
 
Supose que, per una banda, és fàcil i còmode recórrer a un guió ja conegut. I per una altra banda, deuen pensar que si en aquell cas els hi va funcionar, ara no tindria per què ser diferent. Però, ateses les profundes diferències que hi ha entre els dos casos, hi ha raons per pensar que l’intent d’aplicar la mateixa recepta en aquest cas està condemnat al fracàs. En primer lloc, l’aposta radical per la no-violència de l’independentisme català s’ha revelat com un dels seus grans punts forts que, sens dubte, dificulta molt legitimar l’acció repressiva. N’hi ha prou amb constatar quina ha estat la reacció de la premsa internacional a la brutalitat policial de l’1 d’octubre. I l’amplitud del rebuig que es va visualitzar en l’aturada de país del 3 d’octubre. Qualsevol temptació d’anar més enllà en l’estratègia repressiva pot ser molt perillosa per l’estat.
 
Però també hi ha una qüestió quantitativa. L’esquerra abertzale, entre els anys 90 i 2000, oscil·lava entre el 15 i el 20% del vot a la comunitat autònoma basca, i entre el 10 i el 15% a Navarra. L’independentisme català, ara mateix, agrupa un percentatge molt més gran de l’electorat (el 48% el 2015) i és, per tant, una força de molt més gruix social i una gran diversitat ideològica interna. A més, cal no oblidar que el complement necessari a l’estratègia de la repressió és la cooptació de l’anomenat ‘nacionalisme moderat’. En el cas basc, per qüestions institucionals (el concert), històriques i demogràfiques és molt més fàcil per l’Estat oferir contrapartides a la moderació. En el cas català, com vam veure en tot el tram del debat estatutari, entre 2005 i 2010, no hi ha gaire marge per donar oxigen a una nova reedició del nacionalisme pactista i moderat de la Convergència tradicional que aquests dies tant enyoren en algunes esferes de Madrid.
 
Potser quan l’estat se n’adoni que Catalunya no és el País Basc ja serà massa tard, i la temptació de repetir aquell esquema haurà generat ja molt de patiment en aquest país, i haurà portat el conflicte fins a un punt sense marxa enrere. Tant de bo el PSOE hagués pogut, o volgut evitar la temptació basca.