No ho dic perquè el Principat sigui l’única taca lila en un mapa d’Espanya que, malgrat el daltabaix dels dos grans partits, continuï dominat pel blau amb alguna pinzellada de vermell. Ni ho dic perquè aquesta llàntia lila sigui, en realitat, una confluència que inclou moltes forces d’obediència catalana i que es constituirà en grup propi. No ho dic, tampoc, perquè Catalunya aporti la cinquena i la sisena força a un parlament de 350 escons repartint-ne només 47. No ho dic perquè enmig d’un procés de desconnexió de l’Estat hi haurà 17 diputats independentistes, més que mai, al Congrés. Ni perquè sigui l’únic lloc on el dret a decidir és nítidament majoritari, amb 29 diputats que en són partidaris. Tampoc ho dic perquè els dos primers partits a nivell estatal quedin, aquí, en tercera posició el que surt més ben parat i en una de gairebé marginal el que gaudia fins fa unes hores d’una majoria absoluta. Ni ho dic tampoc perquè qui va ser el polític més valorat a Espanya no hagi pogut garantir-se ni tan sols el seu escó. No ho dic per això, només.

Si avui, a la nit del 20-D, dic que Catalunya no és Espanya és perquè mentre que aquí hi ha un únic pacte possible (i a aquestes alçades, poc probable) per formar govern, allà se n’obre un ventall gairebé inesgotable. I tots i cadascun d’ells tenen múltiples implicacions a tots els nivells. I, per descomptat, un impacte diferent a Catalunya. Espanya descobrirà, de cop, algunes de les incomoditats del parlamentarisme que no havien hagut d’estrenar en 30 anys llargs de democràcia, acostumats a majories còmodes, quan no absolutes.

L’endimoniada aritmètica parlamentària obre la porta a gairebé qualsevol suma que puguem imaginar. I convindreu amb mi que no és el mateix un govern de PP i C’s i un del PSOE i P’s. Però aquestes són només algunes de les possibilitats més òbvies… i igualment insuficients. Sobre la taula hi ha governs en minoria, grans coalicions i la possibilitat de canviar de cares per facilitar acords, ja que per ser president d’Espanya no cal ser prèviament diputat. Res està garantit ni descartat, ni tan sols unes noves eleccions, per inversemblant que ens pugui semblar ara: qui ha guanyat té motius per estar preocupat, i els que no ho han fet, en tenen per l’esperança. I les negociacions, en plural, enfosquiran la que tenim en marxa a Catalunya, que acabarà semblant un joc de nens davant la complexitat d’intentar formar govern a Espanya.

De les bondats del parlamentarisme i d’un sistema de partits no estrictament bipartidista aquí ja n’hem tingut exemples de sobres. Malauradament, tot i l’exotisme dels resultats a Catalunya, la influència i l’autonomia dels nostres representants al Congrés en els escenaris que s’obren avui seran escasses. Als independentistes ningú els vol a taula, els que no ho són estaran supeditats a les seves direccions nacionals i els que van pel camí del mig depenen de que Podemos sigui capaç de trobar parella de ball. I em temo que, en conseqüència, el resultat de tot plegat no serà el més desitjable per a la majoria de la ciutadania Catalunya. El dubte a aquestes alçades és si aquest 20-D és una prova (potser la definitiva) de que Catalunya i Espanya van per camins diferents o si, simplement, aquí anem unes passes per davant i anticipem (i provoquem) canvis que han de venir i dels que no en podem endevinar la seva magnitud. Però tant si és una cosa com l’altra, el 21 de desembre tenim una Espanya ingovernable i una Catalunya ingovernada.