Al Comitè Internacional Olímpic (CIO), existeix la figura de “país esportiu”. La majoria d’aquests països són també estats independents i, doncs, no tenen cap problema a competir internacionalment. Però n’hi ha uns quants que no són estats sobirans, com Puerto Rico, i poden també competir-hi. Samaranch va promoure una reforma dels estatuts amb l’objectiu que només els països esportius que ja fossin independents podrien ser admesos al CIO de ple dret, però aquesta mesura no afectava els que ja hi eren en el moment del canvi en els estatuts, sinó de llavors en endavant. La nova normativa era negativa per a Catalunya, clar, però em consta que, en aquell moment, si Espanya va forçar el canvi va ser pensant en Gibraltar i no pas en nosaltres.  Ho sé de bona font... Si volem competir internacionalment, doncs, no tenim més sortida que convertir-nos en estat independent.

El 2003 Catalunya era present, directament, en una federació internacional, si bé només amb veu i sense poder competir. El 2010, en 19... Hi ha, per tant, quasi una vintena de modalitats esportives en les quals Catalunya pot competir, directament, amb seleccions nacionals d’altres països. És cert que es tracta, en general, d’esports que no són de masses i en els quals, sovint, no hi ha presència espanyola ni en aquest país hi ha gaire tradició de practicar-los i tot plegat n’ha afavorit el reconeixement. Quan la Federació Catalana de Patinatge va ser reconeguda, Catalunya va quedar campiona del món, a Macau, en el mateix grup que Anglaterra o el Japó. Poc després, a Roma, les maniobres fosques i els diners d’Espanya van aconseguir de revocar l’acord previ de reconeixement.

Avui, però, Catalunya continua sent un país esportiu, però és, alhora, una veritable potència esportiva. Si establim un paràmetre d’anàlisi fent la relació entre nombre d’habitants i èxits obtinguts, el nostre país figura entre els deu primers del món. En aquest sistema de mesura, per exemple, Cuba i Hongria figuren entre els països més potents del món, tenint en compte el seu nombre d’habitants i les medalles olímpiques aconseguides. Només cal veure-ho, ara, a Londres. Hi ha un nombre molt destacat d’esportistes que han obtingut medalles, si bé com a membres d’un altre comitè olímpic que no és el català. Hi ha especialitats en què la presència catalana en les seleccions espanyoles hi és gairebé exclusiva (natació sincronitzada, hoquei herba, waterpolo femení) o bé en què els noms més importants són catalans (bàsquet). No cal que diguem, de sabut com és, què passa  amb el futbol i la selecció espanyola d’aquesta modalitat i, encara menys, la força internacional que té avui el Barça. A Líbia, ahir, a Síria, avui, al Sàhara, sempre, podem veure imatges de joves guerrillers amb la samarreta del Barça, per sota la metralleta...

Per als esportistes catalans és obligatori de jugar amb la selecció espanyola si són reclamats per a això. Quan, tot i anant-hi, n’hi ha que manifesten les escasses vibracions líriques que aquesta circumstància els provoca, llavors són objecte de tota mena d’insults, improperis i amenaces. El cas darrer d’Alex Fàbregas, del qual s’ha fet ressò la premsa internacional, ho il·lustra a la perfecció. En els Jocs Olímpics de 2016, a Rio de Janeiro, ningú no sap en quina situació es trobarà Catalunya. Però si es donés el cas que encara no complim tots els requisits per participar-hi de ple dret, llavors serien una oportunitat magnífica perquè els esportistes catalans, en el moment de pujar al podi, o tot competint, aprofitessin la circumstància per fer conèixer davant del món, que el seu és un altre país, la seva una altra bandera i el seu himne també un altre. Els atletes negres nord-americans, fent el símbol del black power a l’hora de ser guardonats, són un exemple d’interès per a això de què parlo.