Catalunya país de pau resumeix l’objectiu del procés participatiu que inicia aquesta primavera el Consell Català de Foment de la Pau per tal d’impulsar una política pública de pau que marqui les línies estratègiques i de treball de l’administració catalana en relació amb el foment de la pau en els pròxims quatre anys, perquè cal fer front a l’embranzida militarista provocada per la invasió d’Ucraïna, la deriva genocida del govern de Benjamin Netanyahu i la irrupció de Donald Trump. I així, el passat 12 de març el Parlament de Catalunya modificava la llei 21/2003 de 4 de juliol de foment de la pau, una llei pionera que té a veure amb l’educació en valors de pau com la convivència ciutadana, la promoció del diàleg i la mediació en la solució pacífica dels conflictes. I la pau també es relaciona amb la inversió en cooperació pel desenvolupament, en educació i en ajuda sanitària als països més necessitats i políticament més inestables, ja que la pobresa, la guerra, la manca de futur, les malalties endèmiques, l’explotació de les persones i dels recursos -sovint per empreses del Primer Món- i, àdhuc, les conseqüències del canvi climàtic són causa de molts conflictes que han provocat un nombre de desplaçats i refugiats -i de morts al Mediterrani o a altres fronteres de risc- com mai s’havia conegut, ni tan sols de resultes de la Segona Guerra Mundial.

En el debat parlamentari l’extrema dreta i la dreta extrema no van aportar cap reflexió sobre els perills de l’actual deriva armamentista, ni, per descomptat, sobre quin món es perfila ara que Trump dona per esgotat el multilateralisme (i de pas les Nacions Unides), l’ordre liberal, les relacions transatlàntiques, l’estat de dret i la separació de poders (carrega contra un jutge federal per aturar les deportacions dient que no l’ha votat ningú, mentre que ell ha obtingut més de 80 milions de vots -en realitat 77 per 75 de Kamala Harris) i, a més de les exigències sobre Grenlàndia, Canadà, el Canal de Panamà o el subsol ucraïnès, pretén rehabilitar Vladímir Putin per tal d’afeblir la UE. De fet, com la ignorància sempre és atrevida, els diputats dretans ni tan sols coneixien molt bé el què s’estava discutint i es van limitar a agitar els espantaocells de sempre sobre la immigració, la delinqüència, la inseguretat i l’islam. En suma, com resumia la Lafede.cat-Organitzacions per a la Justícia Global, es tracta de posar el focus en la prevenció de totes les violències, directes, estructurals i culturals i abordar la transformació de les estructures econòmiques, socials i polítiques que generen desigualtat i violència.

Les polítiques militaristes no són noves i tenen darrere seu una llarga història com també els moviments en favor de la pau, sobretot, i per no remuntar-nos més enllà, des de la guerra del Vietnam, els moviments d’objecció de consciència amb el servei militar i el gran esclat global el 2003 arran de la guerra de l’Iraq. La Guerra Freda va ser un període d’alta conflictivitat (Grècia, Corea, descolonització, Hongria, Vietnam, Iemen, guerres araboisraelianes, Txecoslovàquia, guerra de l'Iraq contra l'Iran i moltes altres tensions i conflictes armats...). Però, els enfrontaments semblaven regulats per la implicació d’una o de les dues grans potències i, sovint, per la mediació de Nacions Unides. Els EUA i l’URSS mantenien entre si una forta rivalitat i basaven les seves relacions en la capacitat mútua de dissuasió militar. Això va donar lloc a una cursa d’armament com no s’havia conegut anteriorment, de tal manera que, segons les dades publicades per l'Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm (SIPRI), un any abans de la caiguda del mur de Berlín, l’URSS feia una despesa militar de 326.658,4 milions de dòlars (en dòlars constants de 2022) i els EUA de 766.321,6 milions, que equivalien a un 6,1% del seu PIB.

Entre 1989 i 1991 té lloc la implosió dels règims comunistes europeus, primer a l’Europa de l’Est i després a l’URSS que dona lloc a la Federació Russa, hereva política de l'URSS, i a catorze repúbliques independents. Els anys següents hi ha tensions, conflictes armats i guerres en l’espai excomunista (Txetxènia, Balcans, Kosovo, Alt Karabakh...), tot i que les despeses en armament tendeixen a disminuir a nivell mundial fins al mínim de 1998 (1.139.800 milions de dòlars constants de 2022). A partir de llavors una nova i intensa cursa d’armament caracteritza el primer quart del segle fins a arribar als 2.393.600 milions de dòlars del 2023 (un increment del 110% respecte al 1998). Actualment, la despesa militar dels EUA és de 880.071 milions de dòlars, la de la Xina de 309.484, la de la Federació Russa de 126.473 i la de la suma dels 27 països de la UE, tot i la disparitat dels calibres i del tipus d’armes, de 286.673 milions, que la  presidenta de la Comissió Europea Úrsula Von der Leyen vol incrementar a 800.000 milions de dòlars en els pròxims quatre anys, que sortirien dels Fons de Cohesió de la Unió i no tindrien penalització fiscal. És una fugida endavant per ocultar l’impacte que ha suscitat en les cancelleries europees la decisió de Trump de renunciar a defensar Ucraïna i el continent europeu davant d’un Putin que té més de 5.500 ogives nuclears, una tercera part de les quals desplegades, la qual cosa denota la inutilitat d’un rearmament que, en darrera instància, no proporciona mai una seguretat absoluta i pot conduir a l’apocalipsi nuclear.

Al mateix temps, però, és evident que segueix existint un problema quan un autòcrata d’una potència militar decideix saltar-se el dret internacional i envair un altre país, com va fer l’exoficial del KGB amb Ucraïna el febrer de 2022. Els antecedents històrics no ajuden a dilucidar aquest repte. El 25 de juliol de 1936 el president francès Léon Blum, en connivència amb el primer ministre britànic Stanley Baldwin, va impulsar el Comitè de No-Intervenció, al que es van subscriure 27 països europeus, per tal d’evitar una internacionalització de la Guerra Civil espanyola. La realitat, però, és que el suport militar dels règims feixistes d’Itàlia i Alemanya fou decisiu per la victòria franquista, mentre l’ajuda soviètica al legítim govern republicà es va trobar amb moltes dificultats a la frontera francesa per fer arribar el material de guerra a l’Exèrcit Popular. Alemanya, Itàlia i l’URSS formaven part del mencionat Comitè. De la mateixa manera, la política d’apaivagament envers Adolf Hitler (i Benito Mussolini) del primer ministre del Regne Unit Neville Chamberlain (i abans de Baldwin i Ramsay MacDonald) i del president Blum i del primer ministre francès Édouard Daladier van conduir a l’Acord de Múnic (29-30 de setembre de 1938) que va permetre l’ocupació de la regió txecoslovaca dels Sudets per Alemanya. Poc abans, el 12 de març de 1938, Hitler ja s’havia annexionat Àustria. En definitiva, davant la política expansionista i agressiva del dictador nazi, poc podia fer la política d’apaivagament del Regne Unit i França, excepte sacrificar la Segona República espanyola, Àustria i els Sudets i, tanmateix, això va ser insuficient per evitar la Segona Guerra Mundial quan l’1 i el 17 de setembre de 1939 Alemanya i l’URSS, respectivament, envaïen Polònia.

Vet ací el repte de com impulsar polítiques de pau en un món amarat per la testosterona de la guerra i vet ací també la importància d’avançar en l’empoderament polític de les dones, que aporten una visió menys bel·licista i més humana del món, i, al mateix temps, d’aprofundir en la cohesió política de la UE -polítiques solidàries, de redistribució de la riquesa, d’igualtat, de defensa de l’estat del benestar, de justícia, llibertats i valors democràtics- que si fos capaç d’actuar conjuntament disposaria d’una arma no militar molt poderosa a l’hora de tractar amb altres països, puix seria una potència econòmica similar a la dels EUA. I de nou conceptes com autonomia estratègica (en el sentit de productes essencials per les societats), competitivitat, eficàcia, salvaguarda de l’estat del benestar i una seguretat compatible amb les llibertats tornen a prendre vigència, mentre l’obsessió per un rearmament excessiu condueix a la barbàrie de la mà de la ignorància, la desinformació, la intoxicació informativa i les fake news que promouen els moviments populistes nostàlgics de les velles dictadures.