El final era imprevisible però el guió, conegut. Al mateix escenari on Roura va veure estroncada la seva trajectòria com a jugador, el Barça va naufragar contra el mateix rival de la final del 1994. Certament, no va ser un 4-0 ni un repàs ni la desfeta acabarà amb la generació actual però les dues derrotes tenen certes similituds: el favoritisme blaugrana (la marca i el prestigi, tot sols, no fan guanyar partits), el gen guanyador dels rossoneri (intacte en els moments de més penúria futbolística) però, sobretot, la teranyina defensiva que  tant ahir com fa 19 anys va provocar que el Barça no xutés ni una sola vegada entre els tres pals. Ni Roura ni el Tito més digital van reaccionar.

Imprecisos mentalment per la manca d'intensitat (com a conseqüència, cap rebot i cap pilota dividida els queia a favor), el tret de gràcia va arribar amb un primer gol precedit d'unes mans clamoroses que van recordar un fly de Sagalés o el tap de Vrankovic en la infausta final europea de bàsquet del 1996 (la  reclamació d'aleshores va ser tan estèril com el presumible silenci d'un Rosell sempre disposat a parar l'altra galta en comptes de defensar els interessos del club).

El més trist és que sembla que el Barça encara hagi de pagar el partit de tornada de Stamford Bridge del 2009, com si no ho hagués porgat suficientment en l'anada de semifinals contra l'Inter del 2010, amb un gol de Milito en fora de joc i un penal no xiulat sobre Alves.

No sabem el desenllaç final però el que és clar és que algú haurà de desfer el nus. Ara vindrà un Milà en què El Shaarawy jugarà de lateral si cal (tal com fa tres anys va fer Eto'o amb l'Inter de Mourinho), i també sentirem com una lletania les apel·lacions dels jugadors blaugranes per omplir el Camp Nou  i dur a terme una remuntada èpica que necessitarà la invocació de l'esperit de Zuviría o Pichi Alonso.

Pels culers "tribuneros", aquells que marxen cinc minuts abans de l'estadi per no trobar embús a la Diagonal, i els qui volen trencar el carnet quan  l'equip actual abaixa un mil·límetre el llistó guanyador al qual ens han (mal)acostumat, els mals de ventre són lògics. Tant que alguns reien del Madrid, avisant-lo que es jugaria la temporada en una setmana i, vés per on, la tornada de semifinals de copa del Rei esdevé crucial. Si els blancs guanyen al Camp Nou, quedarà el trist consol d'una Lliga sense emoció que se celebra des del desembre.