Hi va haver un intent previ, no pas de llista unitària i transversal, però sí compartida. El van fer els dirigents de Convergència Democràtica i d’Esquerra Republicana en les darreres eleccions europees. Va fer figa. Segons els convergents, Oriol Junqueras i Marta Rovira es van fer enrere en el darrer moment, a peu de faristol al Parlament, quan tot havia estat dat i beneït. Segons els republicans, Josep Antoni Duran i Lleida va pressionar molt Artur Mas, que no ho veia clar. Caldria un àrbitre per saber què va passar exactament entre els uns i els altres. Sembla, en aquell cas, que va ser Esquerra qui va fluixejar. Qui va retrocedir.

Però, sigui com sigui, el que ha quedat clar després és que les desconfiances i els malentesos s’han multiplicat. El camí del calvari cap la consulta ha augmentat molt la distància entre convergents i republicans. Sobretot a les capes altes de l’atmosfera. Només calia veure la cara amb què els dirigents d’Esquerra van celebrar el resultat de la consulta. Més que celebració, allò era un funeral. O el migradíssim entusiasme amb què Oriol Junqueras i Marta Rovira van acollir el discurs d’Artur Mas. Tots dos, de cos present a l’auditori del Fòrum, van acceptar la importància del gest i de la proposta amb mal de queixal.

No és qüestió d’entrar en qui té més raó. Potser en tenen tots. Encara que calgui exigir més responsabilitat a aquell qui té el poder. Precisament perquè el té.

Sí que és qüestió, per contra, de constatar la importància del moment. El que proposa el president de la Generalitat i el que podrien acabar acceptant, d’una manera o una altra, els republicans és un recurs d’excepcionalitat. Que només s’entén en els moments extraordinaris que vivim. Artur Mas demana deixar de costat sigles, partits, interessos i egoismes. Hivernar-los. Òbviament el primer a fer-ho haurà de ser ell. Ho veurem en els pròxims dies. Una cosa és predicar i una altra repartir pans i peixos, deien els antics. Cal exigir a la primera autoritat del país, que és el personatge que obre la processó en un camí carregat de mines, que sigui coherent i que sigui honest. Que no enredi ni s’envesqui.

Cal demanar també a totes les altres parts, principalment a Esquerra Republicana, que n’és la més potent, que tampoc facin trampes. Que no en faci ningú. Tots plegats s’hi juguen molt. Ens hi juguem molt. Cavallers, si juguem, haurà de ser per guanyar. I el joc haurà de ser necessàriament net aquesta vegada.