Les eleccions andaluses confirmen la reconfiguració accelerada de la política espanyola, i també de la catalana. El conflicte polític entre ambdues es més viu que mai i les solucions proposades per l’una i per l’altra són diametralment oposades i sense cap possibilitat de síntesi.

El règim del 78 va viure uns anys de turbulències quan la corrupció estructural ja no es va poder amagar més i va començar a aflorar com l’aluminosi d’un vell edifici mal construït. Els dos partits pilars del sistema van mostrar la seva cara més fosca, car havien assumit el caràcter rapinyaire de les elits franquistes.

La dreta, amb un esquema de clientelisme i lladronici ben estructurat que va saquejar els pressupostos estatals, autonòmics, provincials i municipals sense solució de continuïtat. L’esquerra, drenant il·legalment milers de milions de fons europeus a Andalusia, precisament.

La cirereta del pastís la va posar la corrupció de la família reial, dissimulada però no resolta, que va provocar un sisme realment important en el règim dissenyat pel mateix dictador i el seu successor. Així, van irrompre –espontàniament o no– partits alternatius a dreta i a esquerra que venien a canviar-ho tot, a resoldre les disfuncions d’una democràcia viciada en origen.

L’esperança va arribar al clímax amb l’embat català per la independència. Un escac –sense mat, malauradament– que semblava destinat a fer saltar pels aires l’edifici del 78. La llibertat de Catalunya com a motor del canvi a Espanya. Una il·lusió que per moments s’acaronava amb la punta dels dits.

Tot plegat ja és història. Els partits alternatius d’esquerra i dreta han estat decorats i digerits pel sistema. Els PP i el PSOE va de la mà sempre que faci falta, una connivència que començarem a veure cada cop més sovint. La monarquia resistirà amb la ficció d’un nou monarca a qui la corrupció del seu antecessor no ha esquitxat. 

El règim, reforçat després d’haver gestionat amb èxit la crisi catalana, tindrà una missió principal que encararà amb decisió: acabar de diluir la nació catalana dins de l’estat unitari de matriu castellana. Aniran sense reserves contra la llengua, contra els mitjans en català, contra les institucions d’autogovern, contra les infraestructures, contra les inversions i contra l’ensenyament. No faran presoners.

En aquest context, és evident que Catalunya també ha de reconfigurar la seva estratègia i les seves tàctiques. Sense abandonar l’aposta pel diàleg –necessària per validar internacionalment els seus reclams– ha de començar a cavar trinxeres per resistir l’embat d’un govern PP-Vox que serà profund i despietat, o d’una gran coalició PSOE-PP que, si fa no fa, farà el mateix.