Jo, agosarat, als disset anys corregia l’ortografia de la meva germana petita, que ja llegia, com jo, “En Patufet”. Nosaltres, els d’abans de la guerra, vam tenir la immensa sort de disposar d’una revista infantil –llegida també pels grans- que havia seguit les normes del mestre Fabra de ben aviat. La primària la vaig fer en castellà, el començ del batxillerat en les dues llengües, segons els catedràtics expliquessin, i consegüentment els apunts que fèiem.

En venir el final de la Guerra Civil, tot estroncat. Prohibit el català, radicalment; el primer general governador, el 1939, signava els primers documents a Barcelona “General jefe de las fuerzas de ocupación”. No se’m va esborrar el català, per descomptat, i a la universitat ja vam començar a fer, a la nostra manera, un xic de resistència cultural. Però, si bé els universitaris tinguérem la sort de trobar gent jove com nosaltres, que feien grups i un cert moviment, què passava amb les persones del carrer, fossin grans o xiques, que desitjaven saber bé la llengua que parlaven i escriure-la? On eren els professors de català?

És tota una història: n’hi va haver que feien català a casa seva o en pisos dels que el demanaven, i això des del 26 de gener de 1939. Com si res, jugant-se el coll, malgrat la total prohibició, feien classes de català. I, a més a més, els alumnes cercaven més alumnes. Part de fora, feia l’efecte que el català estava esclafat: els  cartells, que van durar molts anys a les parets, i resaven, sota un retrat de Franco: “Si eres español, habla espanyol". Eren una ordre, no una invitació -per cert, amb un sil·logisme estrany però maligne-. Part de dins, una munió de gent rebé classes de català des del començament de la postguerra, amb professors voluntaris, fins que, per l’evolució de tot plegat, van organitzar-se cursos, mai tolerats, però “ignorats” fins a cert punt, en parròquies, centres socials, comunitats religioses, cercles de barri, i, més endavant, cursos metòdics obertament impartits, presencialment o per correspondència.

Resumim-ho. Anys 40: classes a càrrec de Pere Elias i Busqueta, i pocs més a grups reduïts; cap a finals de la dècada cursos més generalitzats en parròquies o centres privats a Barcelona i rodalia, mentre a València Lo Rat Penat inicia també el retrobament del valencià. Anys 50s: es multipliquen els cursos en els llocs més propicis. Centres excursionistes, els amics dels castells, el Centre Comarcal Lleidatà, l’Agrupació Cultural i Folklòrica Barcelona, entitats sardanistes, però es van significant en el que és ja una campanya per fer més sòlids els estudis altres actors, el Centre d’Influència Catòlica Femenina i la Junta Assessora per als Estudis de Català (Jaec), per exemple. No es donen permisos des dels governs civils, però es van fent cursos arreu.

Dins els 60, ja s’ha creat Òmnium Cultural, que serà definitiu en la consolidació d’una estructura els estudis de la llengua, i Joan Triadú serà present en tot l’entramat de la tasca, des d’una xarxa més ben coordinada, que es crearà tot seguit d’entrar en la dècada, amb cursos presencials o per correspondència. La censura governativa va amollir un xic les mesures, augmenten els llibres en  català, apareixen Serra d’Or i Cavall Fort i neix l’editorial La Galera, que es dedicarà al llibre infantil, eina indispensable tant com formidable.

Òmnium Cultural, en obert o quan estava suprimit, organitza ja els programes regulars de català; Joan Triadú coopera a crear professors de català d’alt nivell, creixen  els cursos per correspondència: Reus, Mataró, Girona, Lleida, i altres, tenen també les respectives entitats responsables de l’ensenyament. Durant aquesta dècada es reedita "Signe", la primera gramàtica popular, obra d’Albert Jané i tres col·laboradors, apareguda el 1962.

La Diputació de Barcelona, en el seu programari de cursos, incorpora el català, i lliura diplomes. Les escoles, de mica en mica, fan algunes classes “en” català. Escoles bressol i de primària la incorporen com a llengua vehicular. El català ha romput les barreres a finals de la dècada, i manca poc perquè les prohibicions deixin de ser pa de cada dia.

Sense l’esforç heroic dels primers anys del franquisme, sense la immutable serenitat i ànim cuirassat dels primers professors, sense la demanda creixent i la descaradura davant la censura i les prohibicions, sense la invisible massa d’estudiants d’aleshores, estaríem molt malament, hauríem perdut una pila d’anys. La llengua és la primera pàtria.