El 30 i el 31 de juliol més de setanta mil migrants procedents del Marroc van irrompre a Ceuta per mar i per la frontera del Tarajal. L’èxode massiu havia estat esperonat per una sentència del Tribunal Suprem del 8 de juliol que declarava il·legals les devolucions en calent dels migrants interceptats al mar quan intentaven arribar nedant a Ceuta i Melilla. La sentència havia estat difosa profusament per les xarxes i les infraestructures de la ciutat van col·lapsar davant la impossibilitat d’acollir a l’allau de migrants. En canvi, com ha destacat la investigadora del CIDOB Blanca Garcés, no hi ha evidències que vinculin la regularització d’immigrants duta a terme pel govern espanyol amb un increment de les arribades irregulars com denunciaven el PP i Vox. En canvi, l’efecte ha estat un increment de les afiliacions a la seguretat social.
Dos dies després, davant la realitat que el "somni europeu" no es podia atènyer des de Ceuta i que aquesta no podia acollir un nombre de persones arribades similar al de la població de la ciutat, més de seixanta mil persones retornaven al Marroc amb la col·laboració, segons Pedro Sánchez, de les autoritats marroquines. Avui resten a Ceuta un nombre indeterminat de migrants, entre els quals més de dos mil menors, que no poden ser retornats sense esbrinar abans les seves condicions familiars i les garanties que seran respectats els seus drets, diferents col·lectius de subsaharians i de països en guerra i de marroquins que per qüestions polítiques o de gènere es resisteixen a tornar al seu país. I resten també tota una sèrie d’interrogants, de mancances i d’actituds reprovables que la compareixença del president del govern espanyol en el Congrés dels Diputats del passat dijous, només convincent pels seus incondicionals, però no pels socis i els aliats del govern, no va contribuir a aclarir.
La primera pregunta, òbvia, és com és possible que més de setanta mil persones es mobilitzin coordinadament entorn de la frontera sense que les autoritats marroquines i els serveis d’intel·ligència espanyols no se n’assabentin (o no es vulguin assabentar). Segons l’informe del Centro Nacional de Inmigración y Fronteras (CENIF), que es dona a conèixer el 2 de setembre quan ja havia estat lliurat a l’Audiència Nacional, s’havia observat un creixement de l’activitat a les xarxes socials entre els dies 28 i 30 de juliol amb crides a dirigir-se a Ceuta seguint "un patró preestablert per optimitzar l'efecte de les publicacions i provocar el màxim efecte de disseminació dins de l'espectre de població" a què es dirigien, joves marroquins de l’entorn de Ceuta, i s’adjunten fotografies de membres de la seguretat i de la policia marroquines, vestits de paisà, dirigint, organitzant i donant instruccions a la gent per travessar la frontera per mar o per terra. No hi ha dubte que, més enllà de la picabaralla entre els ministres de l’Interior i de Defensa, Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles, per la descoordinació entre la policia nacional, la guàrdia civil i el CNI, el govern no s’esperava i desconeixia el que s’estava preparant al Marroc. Tot i la necessària entesa amb un país veí, resulta inadmissible continuar parlant de la col·laboració del Marroc i negar que sis setmanes després el govern espanyol continua desbordat per la situació.
El PP i Vox no han deixat passar l’oportunitat de denunciar la "invasió" i l’atac a la integritat i la sobirania territorial d’Espanya (Alberto Núñez Feijóo dixit). Al "talentós" líder popular només li ha mancat afegir les armes de destrucció massiva que portaven els invasors, mentre oblidava les més de 120 víctimes ofegades al mar. Uns morts, sense nom ni rostre, que és el cost a pagar dels que no tenen res a perdre per passar de la misèria a un paradís inexistent. El vocabulari denota un discurs premeditat destinat a reforçar la por i l’odi al migrant i a consolidar el racisme (o el supremacisme blanc que és l’altra cara de la moneda) imperant en l’extrema dreta. Per si mancaven dubtes, Donald Trump, amb aquest vocabulari primitiu que el caracteritza, va afirmar que Espanya és un "país arruïnat", que no inverteix en defensa ni en l’OTAN i que l'entrada massiva de migrants des del Marroc és conseqüència de les "polítiques d’extrema esquerra".
A Trump i Feijóo, els ha mancat afegir que la "invasió" és el preu per la denúncia de Sánchez del genocidi de Gaza, de la guerra il·legal de l’Iran o de l’agressió russa contra Ucraïna. Ras i curt, quan algú es posiciona contra o discuteix l’ordre imposat pels més forts sap que obtindrà resposta ja sigui en declaracions de Trump, en xarxes amb seu a Rússia o Israel o en la insolidaritat manifesta i agressiva dels "patriotes" interns (les comunitats del PP es neguen a acollir menors procedents de Ceuta i el govern de la ciutat a la construcció d’un campament provisional que, a iniciativa del govern espanyol, s’ha ubicat en el port per donar protecció a 1.000 migrants) que, com a complement del cop d’estat subjacent ("el que pugui fer, que faci"), intenta allargar la crisi humanitària de Ceuta tot el possible. L’objectiu de tots plegats és clar, contribuir a la desestabilització del govern de Sánchez i, de retruc, d’una UE que, malgrat els seus prudents i covards silencis, és una pedra a la sabata per aquells que pretenen dominar el món fent cas omís del dret internacional i dels valors democràtics.
Potser ara el govern de Sánchez sigui conscient de l’error que va ser canviar la seva posició en la qüestió del Sàhara Occidental pel compromís del Marroc de col·laborar en la gestió de la migració irregular. És el mateix error que va cometre la UE el 2016 quan, arran de la guerra de Síria, va deixar-la en mans de Turquia. En realitat és donar-los la clau de l’emigració irregular a règims autoritaris que l’usen a la seva conveniència segons les circumstàncies. I, encara més, si tenen el vent a favor, com el Marroc després d’haver signat els Acords d’Abraham el 2020. Avui el règim de Mohamed VI, amb el suport de Trump -potser amb la vista posada en l’Estret de Gibraltar- i de Benjamin Netanyahu, està en disposició de jugar un paper clau, complementari al de l’extrema dreta, en la desestabilització de la UE, mentre des de París veu com el seu poble, i altres pobles africans, viuen la desesperació de la misèria i la mort mentre intenten arribar a les costes d’Europa (des del 2014 més de 5.000 morts ofegats al Mediterrani Occidental quan es dirigien a les costes espanyoles).
No es pot frivolitzar, com està fent l’extrema dreta amb el cas de Ceuta a la recerca de rèdits polítics, amb un tema tan complex com el de les migracions, que respon a causes molt complexes i, principalment, és conseqüència d’un sistema depredador i criminal que incrementa les desigualtats econòmiques entre els països (especialment entre els països occidentals i el Sud Global) i a l’interior dels països, promou els conflictes i les guerres, accelera el canvi climàtic, que progressivament està donant lloc a migracions climàtiques, i és insensible a les crisis humanitàries i sanitàries de molts països africans.
El model de l’Europa enfortida o les expulsions massives de migrants com proposa Trump no són la solució, ni les crides xenòfobes a la "prioritat nacional", ni, tampoc, a cops de regularitzacions compulsives i sobtades que haurien de ser el darrer i excepcional remei. Cal una reflexió profunda sobre el fenomen que, des d’una perspectiva d’esquerres, no es pot defugir i que, probablement, passa per una regularització racional del fet migratori, un repartiment més equitatiu de la riquesa, la denúncia -i la no col·laboració- amb règims corruptes i autoritaris que escanyen la seva població en benefici d’uns pocs, i per unes polítiques d’acollida, clares i valentament exposades, basades en un sistema de "drets i deures" compartit i que obliga per un igual a les poblacions residents i els nouvinguts.