El partit d'ultradreta, Alternativa per a Alemanya (AfD), ha arrasat a les eleccions de Saxònia-Anhalt, amb el 44,1% dels vots i 39 escons. La majoria absoluta se situa en els 42 diputats. Però sembla que manaran gràcies a l’anunciada abstenció de l’extrema esquerra de l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW), amb el 5,3% dels vots (4 escons). Els neonazis i els neocomunistes hauran acabat amb 35 anys de predomini de forces antiautoritàries en un marc democràtic. Tornen enrere, cap als 60 anys de dictadura de Hitler i de Stalin. Putin deu estar destapant una ampolla de vodka. Trump, Musk, Xi Jinping i, potser, Netanyahu, també brinden. Amb tot, Saxònia-Anhalt és un petit land pobre d’Alemanya. Només és un símptoma.

A França, el perill és molt més gros i real. El caos de les dretes i les esquerres democràtiques, la incapacitat de presentar un programa rupturista respecte al seu passat i per abordar els malestars i les pors de les capes populars, deixen un terreny lliure als extrems autoritaris. Marine Le Pen és la candidata preferida del Kremlin, de Trump, de Musk i de tots els autoritaris del món. Segons ella, "Rússia no és un perill" i "Putin no és ni un criminal de guerra ni un dictador". Rússia no seria una amenaça militar per a Europa i França hauria de sortir de l'estructura de comandament de l'OTAN. I la UE és un enemic dels interessos francesos. Però com a Saxònia, la pinça AfD i BSW, aquí funciona la de Le Pen- Mélenchon. En un recent debat parlamentari sobre Ucraïna els dos únics grups que no van donar suport al país envaït van ser els del Reagrupament Nacional i de La France Insoumise. 

Però, si des de la centralitat no autoritària no sorgeix un programa de ruptura democràtica, esperant que les crides a què ve el llop faran cap efecte, no hi haurà res a fer. L’elecció serà entre l’autoritarisme d’extrema dreta i el d’esquerra extrema. I guanyarà la primera, perquè en la segona s’han de sentir coses com les que diu Jean-Luc Mélenchon, abonant una aliança estratègica entre progressistes i Islam. Textualment: "Si confieu en els treballadors blancs cristians per portar el socialisme a França, no passarà. Però els nostres germans i germanes musulmans ho faran". La tradició bel·ligerant laïcista anticatòlica de l’esquerra francesa, convertida ara en una aposta per l’aliança amb el confessionalisme i el clericalisme islamista. Un suïcidi. 

Els partits populistes europeus com Reform, AfD, el Rassemblement National, Vox i tants d’altres, no responen només als seus votants. De fet, s’alimenten dels qui els financen o catapulten a les xarxes els seus missatges, o usen accions de desestabilització com migracions forçades o atemptats simbòlics de falsa bandera, per excitar la fuga del vot cap als extrems. Oligarques tecnològics contraris a la democràcia i al mercat, i serveis d’intel·ligència que volen Europa agenollada a través actuen a favor seu. Els partits populistes autoritaris de dreta i els seus replicants d’esquerra es donen suport mútuament. Són tots eines dels mateixos amos estrangers que volen cremar Europa per poder governar-la sobre les cendres. La paradoxa de tot plegat és que el malestar, perfectament legítim, de les capes populars europees comporti un vot a favor dels qui pretenen ensorrar, encara més, el vell continent. 

Pel que fa als EUA, en l’etapa actual de Trump, és clar que volen apartar Europa de qualsevol equació i, per això, sobren l’OTAN i la UE. Rússia és, per tant, el millor aliat a curt termini. La recent visita de John Ratcliffe de la CIA, resta per explicar. Però no la dels dos enviats especials de Trump que han visitat 10 vegades Moscou i cap Kiiv. Homes de negocis lligant negocis amb la màfiocràcia russa. L'ambaixador dels Estats Units a Rússia durant el 2012-2014, Michael McFaul, sobre per què estan fracassant les negociacions amb el Kremlin, diu: "Putin no serà mai el nostre amic perquè no està interessat en amistats amb els estatunidencs, ja que ens veu com un enemic (...). En les negociacions inicials, nosaltres, l'administració Trump, vam reduir a zero la nostra assistència militar i econòmica a Ucraïna. Què en vam obtenir de Putin a canvi? Res. Trump va dir que Ucraïna mai podria unir-se a l'OTAN. Què en vam obtenir a canvi? Res".

Mentrestant Putin està augmentant les seves provocacions contra Europa, amb múltiples aeronaus, drons i fins i tot míssils violant l'espai aeri. Una mínima vacil·lació europea davant una provocació russa significativa deixaria tocat l'article V de l’OTAN de suport mutu. En canvi, Trump el valora com a gran dirigent juntament amb Xi Jinping i fins i tot, Kim Il-sung. Té fascinació pels dictadors, però fa el fatxenda davant del Canadà o Dinamarca que veu annexats als seus dominis. Fins i tot, s’atreveix a exigir, en el tractat amb el Canadà, la liquidació del francès com a llengua oficial.

Per això, temo que Rússia, amb el suport explícit de Trump i implícit de Xi Jinping, allargarà la guerra els mesos necessaris perquè França passi a ser aliada seva de la mà de Le Pen. I Espanya, neutralitzada amb un govern controlat per Vox. I Alemanya debilitada amb nous lands en mans d'Afd. No se n’amaguen. Sergey Lavrov ha declarat que Rússia i Corea del Nord es presenten com un “front unit” per modelar un nou ordre mundial —el que Moscou anomena un “món multipolar”. 

En paral·lel, Espanya, desestabilitzada per l’afer de Ceuta, es mira el melic, perquè com va dir algú del PSOE (i creuen PP i Vox), Rússia els queda lluny. Però la tenen actuant en guerres híbrides i militarment només a 1.000 kilòmetres als Sud, al Sahel i prop de l'aliat algerià, participant en guerres i controlant les migracions subsaharianes. Amb el panorama greu a l’est d’Europa i a l’interior dels estats, pensar-se que la UE mourà un dit per Espanya amb el conflicte del Marroc, és somiar truites. Ha estat una garrotada impossible de superar per Espanya, la carta signada per Itàlia, Dinamarca, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Xipre, Croàcia, Rep Txeca, Estònia, Finlàndia, Alemanya, Grècia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Països Baixos, Polònia, Romania, Eslovènia, Eslovàquia i Suècia, contra el desori observat en la frontera mediterrània, preludi del qual és la decisió unilateral de Sánchez de la regulació extraordinària.

Un estat que no practica de forma eficient la regulació ordinària s’ha acostumat a practicar regulacions espasmòdiques molt difícils de pair, també en època d’Aznar. Si Espanya forma part de l’espai Shengen i va per lliure, no és estrany que la majoria dels estats europeus li facin botifarra quan demani ajuda. Tot plegat, però haurà servit per posar la catifa vermella al pròxim govern PP-Vox, antieuropeu de facto, per l’autoritarisme del seu programari i perquè ara tindran l’excusa que els europeus no estimen Espanya.

Davant d’aquest panorama, la reacció de les forces centrals: centredreta democràtic, conservadors, liberals, socialdemòcrates i verds és tèbia. Es veuen senyals de vida política davant dels reptes externs i interns europeus, en alguns dirigents de l’est-europeu com Polònia, del món bàltic com Dinamarca i del transparent primer ministre del Canadà, Mark Carney: plantar cara a les superpotències, a les oligarquies tecnològiques, intervenció de l’estat en economia industrial, garantir drets socials i frenar la immigració i ple suport a Ucraïna, l’únic país europeu en guerra.

La resta van tard, són poc creïbles i en sentir el vassall Mark Rutte i la tebior dels altres, hom tem el pitjor. Per exemple, no sé si espantar-me més per la constatació de la important guerra híbrida (o millor, del terrorisme d'estat) de Putin contra Europa, o de la seva definició de Von der Leyen, com a nova normalitat.  En aquest cas, quan esperarà Europa a no acceptar aquesta “normalitat” i a contraatacar seriosament? O és que la nova normalitat consisteix a estar sota la bota del governador militar de Moscou delegat de l'Imperi mongol, la nova Horda d’Or?

L’Europa que vivim ha acumulat una sèrie de problemes no resolts i de reptes pendents. La distància entre les expectatives de l’estat del benestar i la seva realitat. L’allargament de l’esperança de vida que ha fet saltar pels aires el sistema de pensions. El creixent corporativisme dels diversos àmbits d’una administració pública que ha crescut enormement. El creixent individualisme dels ciutadans que consideren que tenen dret a tot i més, i cap obligació que no sigui pagar impostos a voltes injustos. La baixada del percentatge de població obrera industrial, mentre puja la de serveis i més encara la de serveis de baixa qualificació mal pagada i de baixa qualitat.

Una Europa que hauria de parlar i actuar amb una sola veu per culpa dels nacionalismes d’Estat porta el fre posat. Només recordem el no de França a la Constitució europea del 29 de maig de 2005. I el referèndum del Brexit de 23 de juny de 2016. Llavors, els partits de la centralitat que van jugar amb foc, ara, no poden ser creïbles quan s’enfronten amb la ultradreta euròfoba. Les incoherències i errors estratègics validant la dependència energètica de Rússia i tolerant-li les primeres agressions internacionals, des de Geòrgia, Moldàvia fins a Crimea i el Donbàs. L’externalització, sense previsió, de la producció industrial a la Xina i el sotmetiment creixent a la seva penetració tecnològica i comercial. La delegació de la protecció militar als EUA per trobar-se ara desprotegits i desunits militarment. Haver validat el neocolonialisme francès a l’Àfrica que ha estat substituït per la presència militar russa i els xocs interislàmics de potències mitjanes: Turquia, Egipte, Algèria i Marroc. 

I amb totes aquestes motxilles perquè Europa continua atraient tant? A Europa venen les oligarquies internacionals àrabs, russes, sud-americanes a gaudir del nivell i la diversitat cultural i patrimonial; i n’imiten inversions en els seus països originaris. Europa és un pol d’atracció per a centenars de milers d’asiàtics, africans i sud-americans en situació precària laboral o de seguretat personal. Europa ha de superar els culs de sac que té, però els europeus hem de ser conscients que continuem essent una referència mundial de mode de vida i de governança social i democràtica. Els problemes d’Europa i de la democràcia no se superaran amb menys Europa i menys democràcia, sinó amb més Europa i més democràcia. No són moments de polítics gestors, sinó de lideratges rupturistes antiautoritaris. I els ciutadans, ja cal que no badem. Pensant que es vota una cosa, se n’està votant la contrària.