El curs escolar comença, en el fons, de la mateixa manera que va acabar l'anterior: amb un conflicte laboral obert entre els sindicats educatius i el Govern, i amb la incertesa de les famílies de saber quin grau de normalitat es podrà anar assumint -o no- amb el pas dels mesos. L'agost no ha estat precisament prolífic en contactes entre tots els actors, que només van trobar-se la setmana passada per constatar fins a quin punt són profundes les diferències i com de complicat serà recosir les posicions. Si ni tan sols un acord entre l'executiu i USTEC va servir per desencallar el conflicte, l'única conclusió és que hi ha un escletxa profunda. La crisi de representativitat és òbvia per les dues bandes.
Per això és rellevant anar posant el focus en què diuen actors que fins ara han estat més a l'ombra però que, amb el pas dels mesos, van convertint-se en habituals en els mitjans de comunicació. Entrevistat aquest dilluns al programa Els Matins de TV3, Ignasi Fernández ha assenyalat que el model educatiu a Catalunya "està en fallida". Una apreciació que caldria tenir en compte, perquè ve del secretari general del sindicat de Professors de Secundària, i perquè té fonament. Un dels arguments que ha fet servir és que hi ha alumnes que poden passar de curs havent suspès quatre assignatures, i que ningú sembla posar-se les mans al cap. Potser serà tard quan tothom se n'adoni.
Els mestres tenien tota la raó del món, una dècada després de les retallades, de posar de manifest que la seva situació salarial havia de millorar-se. Especialment perquè a l'escola, ara, no només se'ls exigeix ensenyar: han d'estar pendents de moltes altres qüestions, algunes de les quals desateses per les famílies. Ràtios desproporcionades, noves necessitats educatives -alguna dia ja s'obrirà el meló del sobrediagnòstic, tot i que sigui incòmode-, i la sensació que l'escola inclusiva, sense recursos, és la pitjor manera de resoldre un problema de primer ordre. El resultat, per acció o per omissió, acaba derivant en una baixada de nivell que posa en risc l'objectiu primordial de l'educació.
Quin és? Promoure la igualtat d'oportunitats. L'escola és -o hauria de ser- el vehicle més fiable perquè, independentment dels orígens de cadascú, tothom acabés l'etapa obligatòria amb els mateixos recursos per prosperar. El conflicte a les aules, en aquest sentit, només es pot resoldre si s'aborda el model sencer; per parts, el debat només condueix a la frustració dels mestres, dels alumnes, de les famílies i de les institucions. Els professors, perquè no poden governar les aules amb solvència; els alumnes, perquè acaben desorientats; les famílies, perquè conciliar acaba sent una classe de malabars; i les institucions, perquè sempre hi haurà algun dels actors que quedarà descontent.
El president Salvador Illa té raó quan demana una treva, un parèntesi, als sindicats educatius. Ha de vetllar, com a màxim responsable del Govern, perquè el curs arrenqui amb normalitat, perquè es compleixi amb el dret a l'educació i perquè els talls viaris afectin el menys possible. Però també sap que el dret a la vaga és fonamental, i que les vagues es fan, precisament, per molestar. El problema és que reclamar ara un parèntesi, després de més d'un mes d'immobilisme per part de tothom, és una proclama més aviat buida. Si no s'aborda tot -més recursos, menys alumnes per aula, més exigència, més participació de les famílies-, el problema només s'enquistarà. Ningú s'ho pot permetre.