Hem superat la setmana post-referèndum i ens acostem a les hores decisives del procés. L'1 d'octubre ha deixat un regust de catarsi col·lectiva del sobiranisme, amplificat per l'aturada de país i les mobilitzacions del 3 d'octubre contra una repressió policial que encara no tothom ha condemnat. Sense tenir el mateix pes, al carrer hi ha hagut dues respostes més als fets anòmals dels darrers dies: la dels ciutadans que també demanen diàleg a la recerca d'una entesa -sense cap proposta política afegida- i la de l'unionisme, capaç de reclamar a la vegada que s'imposi el seny i que s'empresoni Carles Puigdemont. Totes aquestes expressions ciutadanes, salpebrades amb el neguit de l'elit financera, s'han succeït a l'espera de la cita d'aquest dimarts al Parlament, on es constatarà si el referèndum té un resultat vinculant. Aquests són cinc arguments per exercir el dret a l'autodeterminació.  

1. El compromís d'una majoria. El referèndum es va haver de preparar en la clandestinitat. El setge de l'Estat en els dies previs a la votació va derivar en violència policial quan les urnes ja eren als col·legis electorals. Però la reacció que va oferir la ciutadania compromesa amb el dret a decidir va ser un exercici d'autoestima que cal protegir i vehicular amb encert. La dignitat i la solidaritat que el sobiranisme va activar l'1 d'octubre és un patrimoni poderós que no s'ha de malaguanyar. Ni la repressió de la policia, que va empènyer la participació a la baixa en determinats municipis, va frenar l'aclaparador suport del sí.  

Atendre el clam continuat d'una majoria de la societat catalana -representada al Parlament per les forces independentistes- hauria de ser compatible amb integrar aquella part de la ciutadania que defensa el dret a l'autodeterminació però que detecta febleses en el referèndum de diumenge passat. La declaració d'independència pot tenir gradacions i terminis: hi ha un punt de trobada que passa pel diàleg, la República -un objectiu més compartit que mai ara que el rei Felip VI s'ha esborrat com a àrbitre-, el procés constituent i la mediació internacional.    

2. Aprofitar la finestra d'oportunitat, sense precipitar-se. L'independentisme ha arribat, amb molts entrebancs, a un estadi inimaginable fa set anys. Ha aconseguit internacionalitzar el conflicte i aglutinar capital polític mentre l'estat espanyol, per inoperant o matusser, ha activat la desconnexió emocional de bona part dels catalans. Els poders de l'Estat tenen avui menys legitimitat a Catalunya, molta menys. Com es pot encaminar aquest potencial? Apel·lant a un acord ampli de partits i entitats com a dic de contenció a l'ofensiva repressora de l'Estat i calculant amb encert el ritme del salt a l'estat propi. Catalunya té capacitat per exercir la sobirania en determinades carpetes i ha de gestionar amb habilitat en quines altres pot recórrer a la mediació d'un tercer. La independència és viable sense haver de córrer a l'esprint. Aquest dimarts ha de ser un punt de partida.

3. Renunciar comporta tants o més riscos. Les eleccions del 27-S van plantejar un context plebiscitari que implicava, de facto, la reformulació de l'etapa autonòmica. Aquell era l'estadi en el qual el sobiranisme va decidir que l'arquitectura construïda a la Transició havia quedat obsoleta. Els resultats electorals van bastir una majoria parlamentària -no assolida en vots- que permetia portar el conflicte polític amb l'Estat al següent estadi. El referèndum s'ha convertit en aquesta frontera. Catalunya es continua mereixent poder votar sobre la independència amb normalitat -el referèndum genera més unanimitat que la declaració d'independència-, però l'Estat no ofereix cap més alternativa que apel·lar a un arbitratge col·legiat. I la mediació no arribarà per la via de la renúncia. Des de la Moncloa, inflexible, només es plantejarà laminar l'autogovern i recentralitzar competències, a banda d'aplaudir les mesures judicials. Pablo Casado, portaveu del PP, ja ha advertit més d'un cop que el desafiament sobiranista a Espanya "no sortirà gratis", amb mencions incloses al final que va viure Lluís Companys. Tot sensatesa.

4. L'alternativa a Espanya es cou a foc lent. Des de Madrid arriben laments, en privat, dels qui havien plantejat un Estat plurinacional enfront la paret constitucionalista del PP. El PSOE, un partit esberlat perquè no sap on posar els peus, ja ha dit que farà costat a Mariano Rajoy en cas de declaració d'independència, tot i voler marcar perfil propi en cada discurs. La demostració del punt de coincidència entre populars i socialistes és el protagonisme del PSOE en la manifestació unionista d'aquest diumenge a Barcelona, amb Josep Borrell al capdavant. Ara mateix no hi ha horitzó de canvi immediat a Espanya. Les insistents apel·lacions d'Ada Colau a Pedro Sánchez semblen més un crit d'alerta que un escenari realista. Aquest és el principal escull de la tercera via. Es pot dialogar si qui pilota avui l'Estat no reconeix l'altra part?    

5. La distorsió del Madrid del poder. El govern espanyol ha fet jugar tots els actors. Els poders financers i empresarials -els mateixos que han traslladat seus a les primeres de canvi- han demanat en les últimes hores al Govern que recapaciti. Una petició formulada en privat i convenientment coordinada amb la Moncloa. Són els mateixos poders que han maniobrat puntualment contra el procés, que van veure amb recel la fi del bipartidisme a Espanya i que van desconfiar del salt d'Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona. El diner sol alinear-se amb l'statu quo, fins que l'statu quo canvia.

L'altaveu mediàtic espanyol també ha fet la seva feina. Va apadrinar l'operació diàleg quan tocava, més tard va difondre el missatge del perill de violència a Catalunya, després va amagar les grans manifestacions del 3 d'octubre i ara ha multiplicat la força de la minoria silenciosa. La uniformitat és tal que El País, abans finestra del progressisme espanyol, ja és més diari de capçalera de Rajoy que de Sánchez. Aquests poders han renunciat a debatre si és possible una altra Espanya més enllà dels actuals marges constitucionals. Així resulta complicat ser comprensiu amb l'esmena a la totalitat al règim del 78 que arriba des de la perifèria.