S’ha tancat el cercle insidiós de les limitacions de velocitat a les carreteres. Durant un temps, semblava que era la panacea de les noves esquerres, de l’ecologisme i del pensament correcte. No es podia obligar la gent a ser feliç, però sí que es podia obligar els conductors a circular més a poc a poc, que venia a ser la mateixa cosa. Si es rebaixava la velocitat a 30 km/h dins les ciutats, a 80 km/h als accessos, i així successivament, la gent viuria més i millor, respiraria net i no s’embussaria ni les vies de trànsit ni les vies respiratòries. La meva mesura preferida, si em permeteu, consisteix en l’anomenada “pacificació” trànsit, que vol dir que, de tant en tant, el poli de torn no et deixa entrar amb cotxe al teu carrer.
Ens hem fet una mica més vells amb tota aquesta cantarella, i espero que un pèl més savis, tot comprovant allò que ens temíem. Hem sabut que la felicitat, suposant que tal cosa existeixi, no ens vindrà per la banda de les regulacions de trànsit. Els experts ja ho van alertar, i les xifres ens han alliçonat. La sinistralitat no ha disminuït de forma apreciable, els embussos no se’n van i nosaltres ens empassem tanta porqueria com abans. El poc que ha millorat, segons sembla, té més a veure amb la crisi i la davallada dels fluxos econòmics que no pas amb cap mesura prohibicionista.
I hem tornat allà on érem, un punt més descreguts. Els antics filòsofs de la lentitud ja no defensen ni les seves pròpies iniciatives, i es veu ben clar que les limitacions de 80 km/h als accessos de les grans ciutats tenen els dies comptats. Ara el govern de l’Estat fins i tot proposa abolir les restriccions de velocitat a la canalla que acaba d’aprovar l’examen de conduir, un ritual de pas que hem tingut al codi genètic des de sempre, que tots hem hagut de passar i que tots desitgem, encara que sigui per venjança generacional, que els que vénen al darrere hagin de patir.
Doncs bé, ja no quedarà ni això, però el millor de tot són les raons que s’esgrimeixen: figura que les vies i els cotxes han millorat una barbaritat en qüestió de seguretat, i la mesura ha perdut el seu sentit. A més, segons ens explica tot un senyor ministre, ara resulta que els que van a 80 km/h entorpeixen la circulació, i obliguen els altres vehicles a fer avançaments i giragonses. A mi que em perdonin, però dec ser una mica espès. Aviam; aquesta millora brutal en seguretat, que tal vegada no existia fa tres o quatre anys, quan va començar la moda de les restriccions? O encara pitjor; els que van impulsar les penalitzacions, que potser no coneixien aquesta benaurada reducció de riscos? I les frenades de 120 a 80 km/h, que potser no entorpien igual els bregats que els conductors novells? Què passa, que els veterans podien superar les dificultats del conduir lent, però els jovenets no? Qui ens ha estat enganyant?
Ha passat el que era previsible i raonable, perquè en l’arrel hi trobem un problema de base en les noves esquerres, que tenen dificultats a trobar doctrina. Volen ser rabiosament progressistes, però ja no poden fer revolucions ni nacionalitzar els bancs. S’han de dedicar a les plantes, als animals, i a classes de teòrica del carnet de conduir. A sobre, no han perdut la vocació dirigista, la voluntat d’ingerència i de forçar meravelles que ningú no ha reclamat. El resultat és entre empipador i ridícul. Sospito que el problema no el tenim a les carreteres, sinó als vasos sanguinis d’alguns cervells, on la sang té dificultat per circular-hi a la velocitat que toca.
Ens hem fet una mica més vells amb tota aquesta cantarella, i espero que un pèl més savis, tot comprovant allò que ens temíem. Hem sabut que la felicitat, suposant que tal cosa existeixi, no ens vindrà per la banda de les regulacions de trànsit. Els experts ja ho van alertar, i les xifres ens han alliçonat. La sinistralitat no ha disminuït de forma apreciable, els embussos no se’n van i nosaltres ens empassem tanta porqueria com abans. El poc que ha millorat, segons sembla, té més a veure amb la crisi i la davallada dels fluxos econòmics que no pas amb cap mesura prohibicionista.
I hem tornat allà on érem, un punt més descreguts. Els antics filòsofs de la lentitud ja no defensen ni les seves pròpies iniciatives, i es veu ben clar que les limitacions de 80 km/h als accessos de les grans ciutats tenen els dies comptats. Ara el govern de l’Estat fins i tot proposa abolir les restriccions de velocitat a la canalla que acaba d’aprovar l’examen de conduir, un ritual de pas que hem tingut al codi genètic des de sempre, que tots hem hagut de passar i que tots desitgem, encara que sigui per venjança generacional, que els que vénen al darrere hagin de patir.
Doncs bé, ja no quedarà ni això, però el millor de tot són les raons que s’esgrimeixen: figura que les vies i els cotxes han millorat una barbaritat en qüestió de seguretat, i la mesura ha perdut el seu sentit. A més, segons ens explica tot un senyor ministre, ara resulta que els que van a 80 km/h entorpeixen la circulació, i obliguen els altres vehicles a fer avançaments i giragonses. A mi que em perdonin, però dec ser una mica espès. Aviam; aquesta millora brutal en seguretat, que tal vegada no existia fa tres o quatre anys, quan va començar la moda de les restriccions? O encara pitjor; els que van impulsar les penalitzacions, que potser no coneixien aquesta benaurada reducció de riscos? I les frenades de 120 a 80 km/h, que potser no entorpien igual els bregats que els conductors novells? Què passa, que els veterans podien superar les dificultats del conduir lent, però els jovenets no? Qui ens ha estat enganyant?
Ha passat el que era previsible i raonable, perquè en l’arrel hi trobem un problema de base en les noves esquerres, que tenen dificultats a trobar doctrina. Volen ser rabiosament progressistes, però ja no poden fer revolucions ni nacionalitzar els bancs. S’han de dedicar a les plantes, als animals, i a classes de teòrica del carnet de conduir. A sobre, no han perdut la vocació dirigista, la voluntat d’ingerència i de forçar meravelles que ningú no ha reclamat. El resultat és entre empipador i ridícul. Sospito que el problema no el tenim a les carreteres, sinó als vasos sanguinis d’alguns cervells, on la sang té dificultat per circular-hi a la velocitat que toca.