S’apropa el moment clau i Jordi i Cristina han de decidir el vot. Es van casar fa vuit mesos i mai no han acudit a les urnes plegats. Jordi sempre ha tingut simpatia per ERC. De fet, només els va deixar de votar després del segon tripartit; va castigar ERC i va votar les CUP. Cristina ve de família convergent i, mentre va viure a casa amb els pares, sempre havia apostat per CiU.

Ara passen uns dies amb un seguit de contradiccions constants. A Jordi, el cor li diu que ha de votar ERC, però sap que si CiU treu menys vots que ERC la premsa de la resta de l’Estat s’acarnissarà amb Artur Mas, i té por que aquesta ofensiva mediàtica pugui debilitar el procés. Així és que, ben mirat, potser li convé optar per CiU. Ho comenta amb el pare, en un moment en què el negoci familiar ha quedat buit. El pare, després d’escoltar-lo, arrufa les celles i li diu que, si es confirmen les enquestes, CiU-PNB obtindran tres eurodiputats i llavors el tercer que hi entrarà serà el representant d’Unió, que s’adscriurà al grup popular europeu. Això fa dubtar Jordi, que ara sembla algú que acaba de pecar i pensa en la confessió: potser ha de fer cas al cor i votar ERC, aquest vespre, quan arribi a casa, ho consultarà amb Cristina.

Cristina té guàrdia de pati a l’escola. Aprofitant que a la companya amb qui fa la guàrdia li té confiança, treu el tema. La companya li confessa que gairebé sempre ha votat CiU, tot i que tradicionalment els hi ha retret que no “es mullessin” més amb el tema de la independència, així és que, ara que Artur Mas ha trencat l’ambigüitat del pujolisme, no pot fer un lleig a CiU, ha de votar-los. Cristina li contesta que ella també ha votat sempre CiU, però que ara està convençuda que si CiU treu més vots que ERC la premsa de Madrid escamparà a tort i a dret que el procés sobiranista ha perdut embranzida, perquè el partit que el defensa amb més fermesa, ERC, ha quedat per darrere de l’expert en la puta i la ramoneta, CiU. Cristina pensa que, tot i la simpatia que té cap a CiU, és millor que guanyi ERC i que el missatge sigui clar: a Catalunya, el més votat ha estat el partit que defensa la independència sense embuts. “De totes maneres, aquest vespre ho comentaré amb en Jordi i amb la meva amiga Marina, que ve a casa a sopar amb nosaltres”, conclou Cristina.

Quan es fa l’hora del sopar, Marina explica a Jordi i Cristina que ella darrerament ha alternat el vot entre ERC i Solidaritat, però que ara, si ICV treu uns mals resultats segurament “abandonarà el carro” sobiranista i, llavors, el procés trontollarà: tot quedaria en mans d’ERC i CiU i, si s’arrribés a unes plebiscitàries, el percentatge de vot que aconseguiria el bloc ERC-CiU (tant si anessin junts com separats) es quedaria en un pobre 50%. Sense ICV donant-hi suport, un 59% seria massa un índex massa feble de cara a la comunitat internacional, per això els confessa que ella votarà ICV, perquè, després del suport incondicional d’ICV cap a la consulta, cal que ara obtingui uns bons resultats i que no reculi cap a posicions més ambigües.

Comencen un debat força llarg i, abans d’acomiadar-se, Marina se’n va cap al metro pensant que potser li convé votar ERC, Jordi medita apostar per ICV i Cristina pensa que, si les expectatives d’ICV són tan altes, potser li convé oblidar-se de votar ERC i tornar a CiU.

La temptació de reglamentar el destí del vot a la lògica és un exercici gairebé surrealista. L’alquímia de les anàlisis postelectorals potser ho resumiran gairebé tot en guanyadors i perdedors, però nosaltres hem de procurar que cap trencaclosques estratègic no prevalgui per sobre d’allò que realment volem votar: intentar pujar a la torre de guaita de la realitat electoral i transformar-la en un lloc estratègic és impossible, perquè, com podem saber nosaltres què farà finalment la resta de la ciutadania? I, a més a més, viure imbuïts pels càlculs estratègics ens porta cap a l’ombra d’estar un pas per darrere de les reaccions dels altres.

De fet, ells no n’han tornat a parlar, però Jordi ha decidit que finalment votarà CiU, Cristina ja té clar que apostarà per ERC i Marina s’ha comprat un vol barat per anar aquell cap de setmana a Londres i, per tant, arribarà a Barcelona quan el col·legi electoral haurà tancat les portes.