Durant molt de temps i de manera insistent, José Bono es reunia amb Albert Rivera, en nom del PSOE, i mirava de saber el grau de disposició de Ciutadans per “refundar” el partit de Pablo Iglesias a la Catalunya excessivament rebel. Rivera no va arribar a comentar-ho mai obertament a la direcció del seu partit fins que un dia en una reunió algú li ho va demanar explícitament. L’exministre temptava disposicions després que el seu partit va constatar que ni Manuela de Madre ni Celestino Corbacho es prestaven per obrir en canal el PSC i esquarterar-lo amb una escissió més propícia al PSOE. Tot això no va transcendir, però va passar.

Tothom sap què opinen Alfonso Guerra, José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra sobre Catalunya. Guerra, Bono i Ibarra són la constatació més diàfana d’una actitud colonial, ofuscada, en tensió permanent. Les darreres manifestacions de l’expresident d’Extremadura, que ha igualat l’“agressió interna” d’Artur Mas i el Parlament de Catalunya a la que van perpetrar contra la democràcia Hitler o Mussolini, han semblat excessives fins i tot al Partit Popular. Qui consideri aquesta actitud socialdemòcrata deu pensar-se també que la cansalada és de pollastre. Però a Espanya demòcrates, socialistes, conservadors i reaccionaris tenen un punt de trobada i coincidència en la intolerància nacional.

Des del PSC les agressions testiculars dels antics dirigents del PSOE s’accepten amb resignació i incomoditat. Si fos d’una altra manera, la relació entre els dos partits “germans” s’hauria desargemanat fa molts anys. Perquè, agradi poc o gens, Guerra, Bono i Ibarra no són cap excepció. En les seves federacions socialistes hi ha molts dirigents i militants –molt electorat- que pensen com ells i que es pensen que encara fan curt. La relació entre PSOE i PSC s’ha construït sobre aquestes brases. Els partidaris de mantenir-la hi han passat a sobre de puntetes i ràpid. Aquestes cremades no les podria curar cap pomada pretesament federalista.

Però l’optimisme del PSC no pot equivaler a ingenuïtat. Pere Navarro ha tingut darrerament l’oportunitat de parlar amb els successors de Bono, Ibarra i Guerra. Amb els líders de les federacions socialistes. Segur que deu tenir apamades les opinions de l’andalús José Antonio Griñán, l’extremeny Guillermo Fernández Vara, el castellanomanxec Emilio García-Page, i fins i tot de l’asturià Javier Fernández o de l’aragonès Javier Lambán. No són ni dirigents “jubilats” ni “casposos”. Són els barons del partit. Els que decanten decisions en les reunions dels òrgans de govern. Els que incideixen sobre la política i les estratègies d’Alfredo Pérez Rubalcaba. I sobre aquesta testosterona nacional s’ha de construir la nova relació entre el PSC i el PSC. D’igual a igual? Qui serà el pròxim enviat del PSOE que citi Albert Rivera?