“Surto al carrer/ sota la llum de bombetes celestes/ i sóc com tu/ ciutat del desig/ ciutat de la memòria,/ blanca de dia,/ blanca de dia,/ però de nit vermella”. Cantava la protagonista de Flor de Nit, Rosa, en veu de l’actriu Carme Cuesta, en l’obra amb lletra de Manuel Vázquez i Montalbán, música d’Albert Guinovart i representada per Dagoll Dagom. Era l’abril de 1992, i en plena febre de la Barcelona olímpica es feia un exercici de memòria democràtica per no oblidar d’on veníem.
En els temps incerts que tenim la sensació de viure, la memòria històrica és necessària més que mai. La manca de memòria tant pot servir per a la dissolució de la identitat/identificació nacional, com per la pèrdua del fil vermell que uneix les lluites per la llibertat i la justícia social. A l’estat espanyol, no és per casualitat que només en les nacions més autoreconegudes com Catalunya o País Basc és on s’ha fet un esforç més important de preservació de la memòria històrica secular i la contemporània lligada a la República i el franquisme. A l’Estat, el règim bipartidista s’ha mogut entre el rebuig o a la sordina sobre la segona, i sobre la primera, a l’exaltació d’una història castellanista i jacobina destinada a amagar la composició plurinacional i plurilingüística d’aquest conglomerat anomenat Espanya.
A l’Estat, només quan el PSOE ha estat condicionat pels republicans ha hagut de moure’s pel que fa a memòria democràcia arrossegant els peus. I per tant, sempre amb passos fets a mitges o simplement donant cobertura als sectors reaccionaris que dominen els cossos armats que mai han digerit la transició democràtica. Un cas que ens afecta de prop és el de la Comissaria de Via Laietana.
Després que el diputat Tardà arranqués una votació favorable amb els vots del PSOE a la transformació de l’espai en un punt de denúncia de les tortures franquistes, i vist que un cop governant no complien, ni a Madrid ni a Barcelona amb aquell acord parlamentari, des de entitats memorialistes, les fundacions Cipriano Gracia i Josep Irla i Òmnium Cultural vam activar un manifest de personalitats i entitats per fer noves pressions sobre les institucions. El resultat va ser negatiu. El ministre de l’interior del PSOE ha donat cobertura a la versió més postfranquista del sindicalisme policial, negant-se a fer desaparèixer la comissaria de Laietana. Per això, l’entitat Comissió de la Dignitat ha agafat el relleu en la reivindicació que no cessarà.
També és ben contradictori que Pedro Sánchez, que vol donar lliçons d’encapçalar a Europa la resistència a l’ultradreta, mantingui estructures d’estat i marcs legals autoritaris que seran aprofitats, encara més, per les forces de dreta postfranquista quan abans que tard, sembla que arribaran al poder a Madrid. Però no és estrany d’un govern que branda la bandera palestina, mentre lliura el Sàhara al Marroc (principal aliat dels EUA i Israel), s’hi embolica de forma no aclarida amb l´ús il·legal i potser compartit del programa Pegasus, coparticipa amb ell de connexions dels serveis d’intel·ligència amb el gihadisme, i es nega a reconèixer l’estat de Kosovo.
En tot cas, tot Europa ens dona lliçons de memòria democràtica com pot ser Alemanya amb la museïtzació de diversos punts de la cruel repressió del nazisme, del centres de retenció de la Gestapo i o de l’Stasi; o bé Itàlia, Polònia, Portugal, Argentina, Uruguai.... on respectivament dediquen espais a denunciar les tortures i repressió dels òrgans policials durant les respectives dictadures de dreta o comunistes.
Posem ara la vista en un altre exemple de memòria: les Stolperstein, que són les llambordes instal·lades davant de les cases de les víctimes del nacionalsocialisme, en els camps de concentració i extermini. La creació de l’artista Gunter Demnig de la Stolperstein – que significa ’pedra que fa ensopegar’- s’ha estès per molts estats europeus.
Mirem el panorama a Catalunya, on hi ha més sensibilitat sobre el tema. En la base de dades de Memorial democràtic consten uns 9137 deportats catalans als camps de concentració nazi. Però només hi ha instal·lades 678 stolpersteine a un centenar de municipis de Catalunya. A aquestes altures ens hauria d’avergonyir que tots els pobles que tenen, posem per cas, una frontera de 5000 habitants no les tinguin instal·lades. Ara mateix, dels 218 pobles i ciutats a Catalunya que superen aquests habitants, quants han activat les pedres commemoratives o quants han homenatjat als seus càrrecs electes afusellats?
La capital del país n’és un mal exemple. Sense gaire memòria història secular i escassa memòria democràtica, Barcelona està a punt d’esdevenir un no lloc, sense cap relat identificador. Si el procés s’arriba a consumar Barcelona serà una ciutat que deixarà de tenir singularitat i, per tant, rellevància i capacitat d’atracció de talent. Amb el potencial que faciliten dos mil anys d’història i que donen personalitat amb patrimoni tangible i immaterial singular i únic, començant per la llengua, sembla que alguns la vulguin convertir o bé, en un Dubai despersonalitzat residència d’expats, o en una Marsella, suburbialitzada i narcocapital.
Veient les giragonses de l’ajuntament sobre què fer amb el Born, els seus temors sobre Via Laietana, està clar que ens trobem amb governs subordinats als relats espanyolista i postfranquista. Relats que anul·len la singularitat de Barcelona i que la fan irreconeguda pels catalans, però també per un turisme de qualitat centrat en la qualitat i l’originalitat. I això no es compensa amb la beatificació de dues icones com el Barça o Gaudí, descontextualitzades. On és l’espai explicatiu de la Catalunya obrera, de la Rosa de Foc, del republicanisme popular dels Clavé, Pi i Margall, Terradas, Almirall...? On es troba l’explicació de l’obra de Govern de la Mancomunitat? On es troba la trajectòria de la Generalitat des de la fundació al 1714? On es troba l’explicació de la llengua i la literatura catalana mil·lenàries? Per posar només uns exemples d’amnèsia i despersonalització.
Davant de tant de retard memorialístic potser cal ressaltar algun exemple positiu. I escombraré cap a casa. La ciutat de Manresa té col·locades les Stolperstein des de fa temps. Va erigir un monument a Amat-Piniella escriptor concentracionari, represaliat a Mathausen, ha obert diversos àmbits de refugis antiaeris, dona suport a les visites anuals que diversos instituts de batxillerat fan anualment al camp d’extermini austríac i ajuda a diverses entitats d’història i memorialistes a desenvolupar la seva tasca. Una de les més conegudes també arreu de Catalunya és la que gestiona el web Memòria.cat on hi ha un gavadal d’informació del període 1931-1980, potser com no n’hi ha en cap més ciutat catalana.
D’aquí cinc dies, farà 50 anys de l’afusellament de Juan Paredes Manot "Txiki" al cementeri de Collserola per voluntaris membres de la Guàrdia Civil, davant la presència del germà (Mikel) i dels advocats Marc Palmés i Magda Oranich. Eren les penúltimes, o ho semblava, cuejades del franquisme. A 50 anys de la mort del dictador al llit, a Manresa un seguit d’entitats: El Galliner, Festival Clam, Òmnium, Centre d’Estudis del Bages, Memòria.cat de l’ l’Associació Memòria i Història de Manresa, Foment de la Memòria Popular, Associació Viure i Conviure, Coral Incordis, CCOO, han coordinat esforços per a què no es perdi la memòria. En algunes accions han trobat el suport de l’Ajuntament, de la Diputació, del Museu, de la Biblioteca Comarcal o de la Fundació Irla.
No és casualitat que d’aquí dues setmanes, i arran de les mobilitzacions contra les darreres penes de mort de Franco, farà 50 anys que la repressió policial queia sobre una trentena de militants antifranquistes, majoritàriament del PSUC i CCOO, però també de Plataformes anticapitalistes, Unió Socialista del Bages i HOAC. Tortures i presó van caure sobre la majoria d’ells. Uns mesos abans, al TOP s’havien jutjat a diversos membres del Comitè de Solidaritat del Bages.
Per tot plegat, s’han posat en marxa diverses accions que cobreixen tota la tardor. En comento algunes a la manera d’espot publicitari. Ja a la passada Festa Major tingueren lloc visites guiades pels espais que van ser escenari dels principals fets repressius de l’octubre del 1975. La revista mensual El pou de la gallina ha editat un monogràfic Manresa, 1975: repressió i esperances amb una taula rodona de presentació amb protagonistes de l’època. Ja és visitable la primera exposició al Museu de Manresa sobre L'Assemblea Democràtica del Bages: una pionera oposició al franquisme. A la que en seguiran les exposicions a l’Espai Plana de l'Om: Franquisme a Manresa 1939-1975: resistència i repressió; i a la Biblioteca del Casino Vencedors i vençuts i a la Biblioteca de les Bases: Paco Candel i els altres: un retrat literari de la immigració a Catalunya, produïdes ambdues pel Memorial Democràtic.
Hi hauran actes, conferències i taules rodones com l’acte institucional de l'Ajuntament de Manresa en reconeixement i homenatge als represaliats al 8 d’octubre. Una conferència de Gal·la García sobre la repressió franquista a “Manresa de l'any 1975. el paper de les famílies i la solidaritat”. Una taula rodona al Casal Cívic El Castell sobre “ Manresa 1975. Testimonis de la lluita per la democràcia” amb protagonistes de l’època. I el mateix 20-N: La fi del dictador i la pervivència del franquisme sociològic a càrrec d’Antoni Segura i Mas, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.
Al mateix temps s’han programat diverses accions artístiques relacionades. Tres obres de teatre amb: Fanatismes de guerra, L'enterrador i El mestre i el mar. Al Festival Clam de cinema social es lliura el Premi d'honor a Pilar Aymerich, fotògrafa l’obra de la qual ha estat clau per a documentar les lluites socials, feministes i culturals durant el franquisme, la Transició i la democràcia. I s’hi han seleccionat cinc obres mestres de la història del cinema que posen la seva atenció en els efectes i el naixement del feixisme en societats com la nostra.
També hi haurà recitals de cançó i poesia: al refugi antiaeri de la Renaixença, Poesia i lluita. 50 anys després. Un recital del Cor Incordis i Commoners Choir amb No passaran! Feixisme: ni ara ni mai. I activitats diverses com Paraules justes: taller de pancartes, octavetes i altres elements d’escriptura a l’espai públic. O una visita guiada a la Model. O l’acte de reconeixement i homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i inauguració de l’escultura Metralla, de Marc Sellarès. Finalment la divulgació més enllà dels mitjans tradicionals consistirà en ampliacions del web Memòria.cat i l’oferta de guies didàctiques per a escoles.
Dubto, i ho faig des d’un indissimulat orgull local, que en cap altre lloc s’hagin condensat tantes activitats de memòria democràtica. Llavors, alguns s’ompliran la boca de fer front al feixisme però contribuiran a la desmemòria i a l’amnèsia que va acompanyar la fallida ruptura democràtica de fa 50 anys. Si en estats europeus que van trencar amb els règims autoritaris de forma clara, l’amenaça reaccionària és una realitat, imaginem que pot passar en un estat com l’espanyol on no es cuidi la memòria. Com deia el llibret de Flor de Nit, m’agradaria que Catalunya i les seves poblacions fossin un país i unes ciutats de la memòria.