Després de la victòria de Trump, de les turbulències provocades pel Brexit i de l'ascens d'una xenofòbia exacerbada, la vella Europa ha viscut el darrer episodi en la batalla electoral d'Holanda, amb el fracàs electoral de Geert Wilders. El resultat, més enllà de la importància en el decurs del propi país, ha acabat sent un cop duríssim per a les aspiracions de Marine Le Pen, candidata del Front Nacional francès.
 
La derrota també ha estat una clatellada al populisme que intenta estendre's per la consciència del nostre continent, i ha desactivat les opcions d'un canvi de tendència, almenys de manera preventiva. Però el retrat no deixa de ser preocupant: la realitat dibuixa escenaris on hem passat del debat sobre l'estat del benestar a un discurs que s'alimenta de la inseguretat i de la por al diferent, amb França com a darrera opció pels ultres. Les eleccions del proper mes d'abril calibraran la força del populisme més llampant i solidificat.
 
La realitat també ens diu que, lluny de dèries patològiques sobre llibertats, confessions, colors de pell, vicis o ancestres, aquest discurs no ha pogut quallar ni a Catalunya –on entre el 2001 i el 2010 vam acollir més d'un milió d'immigrants–, ni tampoc a l'estat espanyol. Malgrat la magnitud de les xifres, les opcions de conflicte per radicalitat ètnica o religiosa viuen en l'aïllament d'un cul-de-sac. El mèrit? D'una societat valenta a l'hora d'entomar nouvinguts, d'acollir-los i de fer-los partícips del dia a dia. També, perquè venim d'un passat estremidor, i encara massa recent.
 
Som un país d'acollida, i és deure de tots fer vigent i productiva aquesta divisa que repetim sempre que podem. Sense caure en els paranys del fast food argumental, sense la visceralitat de l'aplaudiment fàcil, sense deixar de creure en la fortalesa de la suma, i sense deixar el més mínim espai al gran mal que amenaça l'Europa del futur. I assumint que si el populisme no ha trobat lloc on arrelar ha estat perquè aquí s'han fet coses bé.