Escric pocs minuts després que s’hagi donat a conèixer al web d’El Periódico l’enquesta de Gesop que pronostica el sorpasso d’ERC a CiU. Amb tota la prudència que requereixen aquestes coses, llanço algunes possibles claus interpretatives d’urgència.

La caiguda espectacular de CiU serà interpretada de forma interessada pels adversaris del procés sobiranista com una demostració del fracàs d’Artur Mas i amb aquest raonament intentaran forçar que el president es desdigui dels seus compromisos. Possiblement quan vostè estigui llegint aquest article ja haurà sentit aquest argument a les tertúlies matinals.

Davant d’això cal recordar tres coses: primera, que si el votant de CiU fugís de l’independentisme no es refugiaria precisament en ERC sinó en el PSC o el PP. Segona, que segons l’enquesta, la suma d’ERC+CiU (73-75) seria ara superior a l’actual suma de CiU+ERC (71). I tercera, que el bloc explícitament sobiranista (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) també creix en conjunt (91-92 diputats segons Gesop contra els 87 actuals). Tot indica que allò que cotitza a l’alça continua essent el sobiranisme, i cada vegada més.

Sóc del parer que CiU cau sobretot per la combinació de tres factors: el desgast de governar en les pitjors condicions possibles, els dubtes que genera la “distorsió Duran” entre el seu electorat més sobiranista, i la competència directa d’un Oriol Junqueras en estat de gràcia que en temps de desafecció presenta una característica absolutament essencial: no sembla un polític. És a dir, transmet idealisme, entrega desinteressada per una causa, manca absoluta de cinisme i honestedat personal.

Certament, el panorama és extremadament complicat per a CiU. Seguir com fins ara està demostrat que engreixa ERC, però rectificar per motius partidistes probablement encara acceleraria més la caiguda en benefici dels republicans. Els estrategs de Palau hauran d’afinar molt en l’anàlisi i en les respostes. I molt probablement avui estan més interessats que ahir en una coalició electoral amb ERC a les eleccions europees que permeti que no es visualitzi la relació de forces reals entre ambdós.

Menció a banda mereix el PSC, que continua dessagnant-se camí de la residualització. Si CiU té mala peça al teler, el PSC encara la té pitjor. Desplaçat de la centralitat política pel procés sobiranista i per la inversemblança de la seva alternativa federal, queda a més de 20 diputats del primer partit de l’esquerra i està a punt de ser superat per ICV-EUiA, que consolida a l’alça el seu espai i demostra una fortalesa a prova de bomba. És possible que estiguem assistint en directe a l’extinció d’un projecte polític que ha marcat junt amb CiU la Catalunya sorgida de la transició. Si és així, espero que ERC i ICV sàpiguen incorporar al seu bagatge el millor del que ha representat el PSC des de 1977 ençà. Que es perdi el partit no hauria de significar que es perdi tot allò de bo que ens ha aportat. Els sectors crítics del socialisme català potser s’haurien de plantejar que a partir d’ara potser la millor manera de defensar els seus valors i idees sigui incorporar-se amb armes i bagatges a les altres sigles de l’esquerra.