Els àudios que el diari El País està distribuint aquests dies sobre les converses entre l'excomissari José Manuel Villarejo i dirigents de l'anterior cúpula del PP com Jorge Fernández Díaz i María Dolores de Cospedal constitueixen un doble escàndol. El primer, la constatació que una sèrie de reclutes dels aparells de l'Estat, en connivència amb ministres, es dedicaven a mercadejar amb proves falses per acabar -o intentar-ho- amb la trajectòria dels rivals polítics, ja fos l'independentisme o Unides Podem. La segona, la certificació que la Fiscalia, sempre ràpida a l'hora de perseguir segons quins presumptes delictes en funció de qui els comet, no té intenció d'obrir cap diligència. Hi ha àudios en què es troben indicis de delicte. Que a aquestes alçades Cospedal o Fernández Díaz no hagin estat citats a declarar diu molt del funcionament parcial de la justícia.

Els àudios sobre la fabricació de proves contra Pablo Iglesias, motor del 15-M i fundador d'Unides Podem, revelen fins a quin punt al cor de l'Estat hi havia temor sobre la irrupció de l'esquerra alternativa, que no fa tant -en el període 2015-2016- va estar a punt de sobrepassar el PSOE en dues eleccions consecutives al Congrés dels Diputats. Cap maniobra ha pogut impedir, en tot cas, que l'espai a l'esquerra dels socialistes s'instal·lés, ja sense tanta força a les urnes, en el primer govern de coalició des de la restauració de la democràcia. La situació de minoria d'Unides Podem els ha perjudicat a l'hora d'adoptar grans decisions -són múltiples els gripaus que s'han hagut d'empassar-, però poden exhibir avenços en matèria social que porten el seu segell.

Del 15-M, en tot cas, ja en queda més aviat poc. El malestar covat durant l'adveniment de les retallades ha canviat de color, i és ara Vox qui aplega el vot més antisistema. Una contradicció en si mateixa, perquè l'extrema dreta no només defensa el sistema sinó que el vol fer encara més restrictiu. Els líders de l'etapa fundacional d'Unides Podem han anat perdent protagonisme després d'una campanya activa de desprestigi, cap com la que es va impulsar contra Iglesias, amb assetjament a les portes de casa seva i mentides amplificades per la dreta mediàtica. Tampoc és cert, però, que hagi estat el polític més maltractat a Espanya en els últims anys, perquè qui fa aquestes afirmacions -sovint des d'una mentalitat purament madrilenya- no té en compte que hi ha nou persones que van complir presó preventiva abans de ser condemnades per sedició per haver promogut el referèndum i la declaració d'independència de Catalunya l'any 2017.

No es pot retreure a Iglesias que no entengués el conflicte català, ni que apostés per tenir antenes a tot arreu, també a Waterloo en els pitjors moments de l'exili. Va defensar el referèndum en mítings a Catalunya, Madrid i Andalusia, i va visitar Lledoners tantes vegades com en va tenir oportunitat. Però hi ha companys seus -especialment dins d'En Comú Podem- que bramen contra les clavegueres de l'Estat quan els afecten a ells però que, durant anys, han estat callats sobre les maniobres contra el procés. Ha de ser complicat d'admetre, des d'un discurs pretesament revolucionari, que militants de llarga trajectòria dins d'un partit com Convergència hagin desafiat més poders de l'Estat que espais de determinada esquerra. Si en certa manera contra l'independentisme s'hi ha aplicat la plantilla basca, contra Unides Podem s'hi ha aplicat la plantilla catalana.

Tots els qui ara lamenten -no precisament Iglesias- les maniobres contra el partit morat són els mateixos que, sovint, han passat de puntetes sobre les bases judicials de les acusacions contra l'independentisme. O bé han optat per quedar-se instal·lats en la comoditat radicada en la idea que els dos bàndols van fer les coses malament, com si la potència dels dos actors fos mateixa. També s'han fet servir arguments curiosos, com ara la desacreditació del moviment independentista perquè alguns partits -en referència a Junts, per exemple- encarnaven la tradició de la dreta i evocaven l'etapa de les retallades pressupostàries. Tan cert és que dins l'independentisme hi ha actors d'una tradició que no és progressista com que el projecte espanyol és defensat amb ardor guerrer per una extrema dreta descarada que mai desacredita, a ulls de certa esquerra, la continuïtat d'Espanya com país. Per no parlar de com, sovint, tenir el carnet del PSOE valida segons quins dirigents que tenen tant de socialista com Cospedal.

Han actuat les clavegueres contra l'independentisme? A aquestes alçades, dubtar-ne és negligent. Han actuat les clavegueres contra Unides Podem? Per descomptat. Tota causa judicial que afecta dirigents independentistes o d'Unides Podem és repressió, lawfare, persecució judicial i assetjament mediàtic? No. Ser independentista, o ser d'Unides Podem, no és argument suficient per defensar-se de segons quines acusacions, com ara les de corrupció. Aquest és, precisament, el nucli del procés que viu Laura Borràs des de la presidència del Parlament i de Junts, partit que lidera però on hi ha remor de fons pel procediment obert al voltant de la seva etapa a la Institució de les Lletres Catalanes. Lluitar contra les males pràctiques -tant les de l'Estat com les que han proliferat en dècades d'autonomisme- va més enllà d'acollir jornades sobre corrupció al Parlament. Les clavegueres existeixen i són selectives, però només acaben triomfant, a llarg termini, si la matèria primera amb què treballen no està caducada.