El Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB, l’acrònim manté la referència al nom original de Centre d’Informació i Documentació Internacionals a Barcelona) és un think tank de relacions internacionals amb seu a Barcelona que ha esdevingut el laboratori d’idees més antic de l’Estat espanyol i, malgrat el seu escàs pressupost en comparació amb altres entitats similars de la resta del món i de l’Estat, un dels més influents a escala internacional, segons el darrer "Informe Global d’Índexs de Think Tanks" publicat per la Universitat de Pennsilvània de Filadèlfia el 2021.

Enguany, el CIDOB celebra el cinquantè aniversari de la seva fundació per Josep Ribera, en "Pep". És, per tant, una entitat de llarg recorregut dedicada a l’anàlisi de les relacions internacionals que, de la mà d’en Pep (1973-2008) i dels successius directors i presidents, ha esdevingut una empresa d’èxit perquè ha sabut evolucionar, fer front als reptes i a les noves circumstàncies sense renunciar a uns principis bàsics que formen part de les seves arrels inicials. Per commemorar l’aniversari, el CIDOB ha organitzat tot un seguit d’esdeveniments dels quals en destaquen fins ara dos. Sense compartir necessàriament totes les opinions expressades en aquests dos actes, crec d’interès reproduir-ne el contingut.

El 25 de maig, l’alt representant de Nacions Unides per a l’Aliança de Civilitzacions Miguel Ángel Moratinos, exministre d’Afers Exteriors d’Espanya (2004-2010) i exenviat especial de la Unió Europea pel procés de pau a l'Orient Mitjà (1997-2003) feia una intervenció per parlar sobre les relacions entre "Europa i el món àrab en el nou context internacional". De les seves paraules sobresurten algunes afirmacions. En primer lloc, els països àrabs són històricament els veïns més antics d’Europa i els països europeus (França i el Regne Unit) van controlar l’Orient Pròxim i el nord d’Àfrica pràcticament fins a la guerra de Suez de 1956, quan el poder europeu s’eclipsa per donar pas al protagonisme de les dues grans potències i en l’imaginari col·lectiu europeu es va forjar una visió negativa del món àrab i musulmà (també a l’inrevés) i un creixent desinterès per la regió fins que l’ús del preu del petroli com arma política arran de la guerra del 1973 obliga a restablir relacions amb aquests països, especialment amb els grans exportadors de cru.

És el moment de l’inici del diàleg euro-àrab que, amb el pas del temps, donarà lloc a la Conferència de Madrid de 1991 fins a arribar a la Cimera de Barcelona de 1995, on, per primera vegada, es van reunir els països àrabs mediterranis, els països europeus i Israel, sense la presència dels EUA. En segon lloc, quin futur volem construir en relació amb aquests països, viure junts, viure separats -el model de l’Europa fortalesa- o viure enfrontats, i mentre ho decidim, la Xina -ni els EUA, ni la UE- fa de mediador entre l’Aràbia Saudita i l’Iran i aconsegueix apaivagar un conflicte latent des de 1979 i, de retruc, aconseguir desactivar la guerra del Iemen. Així doncs, la inacció occidental contrasta amb la nova diplomàcia xinesa que pugna per convertir-se en un nou àrbitre mundial. Destacava, finalment, el desinterès -quan no l’oposició- de la UE en la consolidació de règims democràtics en els països àrabs quan els resultats electorals no coincideixen amb els interessos occidentals, tal com va succeir amb les revoltes àrabs, i en la necessitat que la UE, amb independència dels Estats Units, faci el gest de reconèixer l’Estat palestí, la referència visible de la doble vara de mesurar occidental.

La conversa del director del CIDOB, Pol Morillas, amb Hillary Rodham Clinton, "Una vida en la política mundial", arrencava recordant la definició que feia l’exsecretària d’Estat (2009-2013) i excandidata a la presidència dels EUA (2016) del que va denominar "poder intel·ligent" (Smart Power), una combinació d’aspectes diplomàtics, econòmics, militars, polítics, legals i culturals que defineixen una nova arquitectura mundial que es contraposa a l’esquema binari de "poder fort" (Hard Power) versus "poder tou" (Soft Power) que va desenvolupar el professor de Harvard i assessor de Bill Clinton, Joseph Nye. El poder intel·ligent cerca una estratègia win-win en un món que ja no és ni bipolar i que ja no es pot definir en termes binaris.

Si mirem cinquanta anys enrere, prenem consciència de com ha canviat el món. Amb la fi de l'URSS vàrem creure que passaven del món binari de la guerra freda, regit per un sistema d’equilibri de poders, al triomf global de la democràcia, que entràvem doncs en una nova era. Una predicció equivocada perquè, segons Clinton, avui nous autòcrates totalitaris com Putin agredeixen altres països per imposar el seu poder, tot i que semblava que les noves tecnologies i la connectivitat global havien empoderat les societats civils i les feien immunes a futures agressions. És per això que Clinton creu que Ucraïna és la prova de foc del nou ordre mundial que serem capaços -o no- de construir. Ucraïna és la continuació de la invasió parcial de Geòrgia el 2008 i de Crimea el 2014.

Occident va errar no parant-li llavors els peus a Putin, un agressor imperialista compulsiu -una reminiscència dels tsars-, i va creure que amb les sancions n’hi hauria prou. Un missatge equivocat que encoratjà Putin i, davant la no reelecció de Trump -que li havia promès treure EUA de l’OTAN-, va decidir envair Ucraïna pensant que seria una tasca ràpida i fàcil. Però, va subestimar la capacitat de resistència del poble i l’exèrcit ucraïnès, el lideratge de Volodímir Zelenski i el compromís dels països occidentals que es van cohesionar i coordinar per denunciar i aturar l’agressió russa. Malauradament, pel camí s’ha quedat el concepte i els esforços per aconseguir l’autonomia estratègica europea.  

La política ucraïnesa dels EUA és també la seva política xinesa. Xi Jinping pensava que Putin tindria èxit i en una setmana envairia Ucraïna i això donaria peu a projectar la impressió que Beijing podria fer el mateix a Taiwan. Però la reacció ucraïnesa i occidental i el fracàs de Putin han canviat la visió de Xi, alhora que ha reforçat els llaços d’unió entre l’Índia, Austràlia, Japó, Corea, Filipines, EUA i la UE. I Xi ha rectificat i tothom té interès ara en col·laborar amb la Xina en temes claus -canvi climàtic, comerç mundial, etc... En suma, Ucraïna ha tingut un gran impacte sobre com la regió de l’Àsia-Pacífic ha variat la seva visió de la Xina i com també aquest país està canviant la seva visió de les noves relacions internacionals.

Pel que fa al Sud Global va glossar el privilegiat paper d’Espanya i la UE per treballar amb l’Amèrica Llatina per avançar en una relació a més llarg termini, més compromesa i més sostinguda, per solucionar problemes relacionats amb la democràcia, els règims dictatorials (Veneçuela, Cuba, Nicaragua...), les drogues, la pobresa, la corrupció, l’emigració... A l’Àfrica cal estabilitzar Líbia, recordar que el grup Wagner està a Mali d’on ha marxat França, que Sudan s’esmicola en un conflicte sense aturador i que el gihadisme ha penetrat profundament en alguns països. Sembla que estem abandonant l’Àfrica a la seva sort -cap país occidental va ajudar els països africans durant la Covid-19. En canvi, les inversions xineses són cada cop més presents en més llocs i el país asiàtic està esdevenint una referència i un model.

Finalment, la conversa es va centrar en les eleccions del 2016, en el populisme global, quan les emocions envaeixen la racionalitat i els votants es manifesten en base a la ràbia, la divisió i el ressentiment, i en el paper de Donald Trump en aquest procés. Les eleccions del 2016 van ser una batalla pel futur democràtic contra un demagog sense escrúpols capaç de fer creure totes les fake news que calguessin per imposar els seus conceptes il·liberals, per crear greuges i ressentiments contra els altres, com fa Viktor Orbán a Hongria. I després d’evocar els perills i els reptes de la intel·ligència artificial i de l’estret lligam entre els drets civils i humans i els drets i la lluita de les dones, va acabar amb un missatge d’esperança: Joe Biden guanyarà novament el 2020 si el candidat republicà torna a ser Trump.