Ha engegat a Alemanya la coalició anomenada semàfor (roig, taronja i verd) que agrupa els socialdemòcrates, els liberals i els verds. Molts dels punts del programa de la coalició ens provoquen una sana enveja. Incrementar la despesa en R&D fins a 3.5% del PIB. Posar els focus de la transformació en els lands i les seves regions. Crear una nova agència de Transferència i Innovació amb universitats mitjanes i pimes complementant la feina feta fins ara per l'institut Fraunhofer. Crear un fons per a la inversió en transferència tecnològica. Facilitar l'accés obert a les dades públiques. Garantir la privacitat de les dades personals. Engegar un programa de "Digital University" & micro-degree. Reduir la burocràcia i incrementar l'eficiència. Promoure la carrera de recerca més enllà del món universitari. Expandir la cooperació amb Àsia.

Augmentar el salari mínim de 9,6 a 12 €/hora que comparativament amb l'estat espanyol significa que Alemanya el sou mínim serà el 31% de la seva productivitat mentre aquí només cobreix el 20% de la productivitat espanyola. I faltaria calcular quant menys de la catalana. Eliminar gradualment el carbó l'any 2030 i compromís amb un 80% d'energia renovable. Augmentar el transport de mercaderies per ferrocarril un 25% i tenir almenys 15 milions de cotxes elèctrics a les carreteres l'any 2030. Recarregar els viatges aeris europeus. Construir 400.000 apartaments nous a l'any per lluitar contra la crisi de l'habitatge. Acordar plans per legalitzar la venda regulada de cànnabis. Reduir l'edat per votar als 16 anys. Preveure sol·licitar la ciutadania per immigrants després de cinc anys i permetre la doble ciutadania amb efecte important sobre la població d'origen turc. I crear un sistema d'immigració basat en punts per atraure treballadors qualificats.

És possible a Espanya una coalició amb un programa així? No. A Espanya no hi ha liberals demòcrates ni verds homologables. I els socialdemòcrates de Podemos basculen entre ambigüitats. El PSOE, de fet acull un electorat moderat de centre o esquerra molt moderada i la direcció està esbiaixada cap a polítiques de centredreta. Des d'aquesta posició, i només a contracor quan els necessita, busca aliances amb els partits perifèrics liberals, socialdemòcrates o verds. Però encara hi ha més: per apostar per la indústria i la tecnologia caldria que l'estat cregués en els focus territorials de tradició industrial que es troben a l'eix mediterrani/Ebre. I el que fa l'Estat és per raons de geoestratègia centralista castigar amb fiscalitat i manca d'inversió les àrees que poden crear riquesa i prosperitat difosa.

I a Catalunya? Catalunya no és un Estat, primera obvietat que ens separa d'Alemanya. La segona és que ni tan sols és un estat federat com Baviera amb capacitats fortes d'intervenció. Dit això, a Catalunya el conflicte amb l'estat per la sobirania fa que el ventall d'opcions polítiques sigui el doble de complexa que en un estat uninacional. I això esbiaixa també els programes de tots els partits. La dreta espanyolista que s'autoanomena liberal acaba essent un agent de l'intervencionisme estatal pel seu profund jacobinisme. Els autoanomenats socialdemòcrates sucursals acaben essent una caricatura a Catalunya en no voler abordar els dèficits polítics estructurals de subordinació que impedeixen a qualsevol Generalitat desenvolupar un veritable programa social. I pel que fa a les forces nacionals la tendència al frontisme dels hereus del centredreta els converteix en un partit semàfor, on els liberals queden dissolts, incapaç de pactar seriosament i fidelment amb altres forces més definides de l'espectre.

Per altra part, la posició minoritària independentista revolucionària en un escenari normalitzat independent seria una opció respectable però que no entraria en cap equació de govern. I finalment, la socialdemocràcia republicana situada al centre sociològic del sobiranisme, de vegades, peca de deixar-se influir pels qui d'una banda i altra de l'espectre atien discursos ideologitzats que no serveixen per abordar els reptes de fons que tenim com a societat. Les batalles a Twitter entre superverds i superliberals en temes d'infraestructures o transició energètica que fan tremolar a dirigents de govern, només indiquen el retard en la maduració respecte als homòlegs centreeuropeus. I fan que mentrestant l'autèntica coalició "rojigualda" que sempre mana de fet Espanya i que marca les polítiques d'estat oligopòliques i discriminatòries faci camí. Així que consolem-nos: "Deutschland, Deutschland über alles"