Els resultats de les eleccions municipals sacsegen el panorama a molts ajuntaments. Els partits van perfilant acords a partir de tres eixos que no sempre actuen de forma simultània i que tampoc tenen perquè ser contradictoris: aliances d'esquerres, pactes independentistes o unionistes i enteses perquè el vell –el que fa dècades que hi és– deixi pas al nou. Uns acords que es veuran també condicionats per la política d'acords i les aliances que busqui Pedro Sánchez.

Són a tocar els canvis a Lleida i Tarragona, que deixaran al PSC en una mala posició institucional malgrat la seva pujada en vots. Els socialistes també paguen la repressió: ser agent de conflicte i no de solució en el procés català té un preu que Miquel Iceta i companyia han d'assumir en el fangar català. A ells els surt més car que a Ciutadans i al PP, que també tiren gasolina al foc però que no paguen preu gràcies a la seva poca rellevància al món local.

La gran pedra de toc és, però, a Barcelona. Per la importància de la seva administració i també per l'enorme projecció internacional i pes polític de la capital. ERC va guanyar unes eleccions molt renyides i la possibilitat que la ciutat tingui un alcalde independentista ha posat en alerta l'establishment. Així, als despatxos de Madrid i Barcelona han decidit moure els peons i, segons sembla, els segueix preocupant més el rota que no el pas roja.

El primer peó que han mogut ha estat Manuel Valls, candidat de Ciutadans. S'ha afanyat a oferir, pel que diu gratis et amore, els vots a Colau perquè segueixi d'alcaldessa amb l'únic objectiu de barrar el pas a un alcalde independentista. El socialista Jaume Collboni, que ha pugnat amb ell per representar els poders d'aquí i d'allà, també forma part de l'operació després de fer el titànic esforç de sobreposar-se a la nefasta relació personal que manté amb Colau des que els comuns el van fer fora del govern municipal pel 155.

Tots dos ofereixen a l'alcaldessa un pacte en clau nacional. No és una qüestió de gestió del turisme, d'habitatge, del tramvia o de les superilles: això va només de banderes malgrat que, prou que ho sap el lector, aquí els nacionalistes sempre són els altres. La millor prova de que és així és que, a darrera hora, també ha aparegut Josep Bou disposat a afegir-hi els dos vots del PP. Amb una lògica similar, però pel flanc independentista, Junts per Catalunya busca un acord exprés amb ERC que només sumaria 15 regidors i que, en cas de materialitzar-se, incrementaria la pressió sobre Colau perquè fes pinya amb Valls i Collboni.

Tant una fórmula com l'altra tenen una gran dificultat: un govern de Colau amb els vots de Valls seria ostatge de Ciutadans tot el mandat. Si ens hem de creure el que deia l'alcaldessa abans i durant la campanya, l'exprimer ministre francès era més de dretes que Ronald Reagan i entre qui pateix i qui fa patir no dubtava gens. Un pacte entre Maragall i Artadi tindrà seriosos problemes per aconseguir acords puntuals amb la resta de grups del consistori. De nou, paràlisi a la ciutat. I ja van vuit anys.
  
Els altres dos actors en joc, Ernest Maragall i Ada Colau, els que més tenen a dir, han estat per ara prudents i han intentat guanyar posicions de força en una negociació que segurament esgotarà el límit del 15 de juny, data de constitució dels ajuntaments. La líder dels comuns ja comença a assumir que incloure el PSC a l'equació serà impossible perquè ni Maragall vol Collboni ni els socialistes volen saber-ne res dels republicans. El cap de files independentista a la ciutat haurà d'acabar assumint que la seva proposta de pacte a tres amb postconvergents i comuns està condemnada al fracàs per més que representi la centralitat de la ciutat i del país. Si Maragall s'enroca, se li passarà l'arròs. Ni uns ni altres estan disposats a desar al calaix l'apriorisme ideològic, cosa que sí que podrien fer a Lleida o a Tarragona per enviar el PSC a l'oposició.

Si Colau no vol instal·lar el seu projecte polític en una dinàmica encara més autodestructiva de la que ja ha experimentat els darrers anys haurà de cedir. I cedir, en aquest cas, vol dir admetre que ella no pot ser alcaldessa perquè ha perdut i els comuns i ERC tampoc gaudeixen de la majoria absoluta que permeti un canvi d'alcalde a mig mandat. Colau va tenir els vots d'Esquerra per la investidura, va pactar el mapa hoteler amb ells, va celebrar que Oriol Junqueras posés Maragall al lloc d'Alfred Bosch per posar-ho més fàcil i va acordar al tram final del mandat, ja amb l'equip de l'actual candidat, la connexió del tramvia per la Diagonal.

Cap votant dels comuns pot afirmar que l'acord d'esquerres i sobiranista amb ERC no sigui "natural" i no es veiés a venir, per més que ara Lluís Rabell, Raimundo Viejo, Jordi Évole, Juan Antonio Bayona o destacats militants d'ICV facin veure que d'allò res i que del que es tracta és de retenir l'alcaldia, costi el que costi. Quedeu-vos amb els silencis significatius de Jaume Asens o Gerardo Pisarello, fins ara tinents d'alcaldes. Podríem trobar, per contra, desenes i desenes de frases de l'alcaldessa marcant distàncies amb Collboni (en l'entrevista a NacióDigital el va comparar amb la frontista Inés Arrimadas) i tota mena d'invectives contra Valls de fa només uns dies. Colau entra al joc del pacte amb Collboni i Valls perquè dins el seu espai hi ha debat i perquè hi veu una via de treure'n més contrapartides en el diàleg amb ERC.

La coherència, en política, sigui de la nova o de la vella, té premi. Per cobrar-lo, cal conrear-la. Encara que sigui només una mica.