Sí, potser la vida és el que hi ha entre dues llesques. Sí, però si no hi hagués les dues llesques no podríem agafar, mossegar, menjar la vida. La vida és de les llesques, dels duets, de les parelles. Sí, Clark Kent i Lois Lane; Batman i Catwoman; L'abella Maia i Willy; Heidi i Pedro; Marco i Amelio; Banner i Flappy; Pepe Gotera i Otilio; Zipi i Zape... És la indústria de les llesques existencials. I, aquí, a casa fotem llesques com catedrals. Mireu el duet de farina i llevat: Ada Colau i Àngel Ros. Stars de la fermentació política.

Són, seran, els protagonistes de la gran batalla. De l'enorme contesa que pot comportar canvis sísmics, terrenals, espirituals, històrics. Ja ho esteu veient anticipadament a les vostres pantalles: La Guerra de les municipals 2019. Llesca i llesca. Colau i Ros. Barcelona i Lleida. La petita majoria i la immensa minoria. La metròpoli i el Far West. El visible i l'invisible. L'aparador i el rebost. Barcelona i Lleida fan de llesques: enmig Catalunya com un bon tall de pernil del país. Colau i Ros: semblen diferents però són molt semblants. Nova i vella política: són les mateixes llesques. Generacions distintes però mapes mentals comuns. I davant tenim dues preguntes transcendentals: Si no guanya l'alcaldessa Colau, passarà la història com a Colau, la Breu? I el paer, si guanya, esdevindrà pels annals com a Ros, el Llarg?

Sí, potser Colau és més pa que formatge. Més fum que rostit. Més gat que llebre. Potser va ser sexe electoral ràpid. Un moment discoteca d'última hora a les eleccions de 2015. Sí, potser ella és un "ai". Un pim pam. Una emoció. Un rum-rum estomacal. La versió mediterrània low cost de paella d'Instagram que es mira però que no es menja del "Yes, we can" que no pot. Un dir sense un fer. Una heroïna "Supervivienda" que denunciava els problemes de l'habitatge a la ciutat i que ara té el pis més gran i poderós: l'Ajuntament. D'anar disfressada com una Abella Maia antisistema a anar mega, súper, híper disfressada pel sistema. Del nosaltres, dels comuns, als sense sentits comuns. De la constructora de súper illes utòpiques urbanes a viure com una monologuista a la seva illa política. Sí, potser. El que vulgueu.

Sí, potser Ros és alcalde de Lleida des del 2003. Sí, potser no marxarà ni amb aiguarràs ni amb abduccions extraterrestres. Sí, potser governa i mana a Lleida com si fos una ciutat del Baix Llobregat tapada pel desarrollismo socialista. Sí, potser voldrà guanyar amb tones de ciment. Obres, obres, obres... Sí, potser sempre va amb la mà a la cartera perquè no li fotin ni les musaranyes. Sí, potser sembla convergent, socialista, catalanista, espanyolista, marcià, terrenal, venedor de bíblies a terminis, venedor de networking management united colors of like que guai... el que faci falta. Sí, potser ningú recorda que deia, feia veure, volia fer creure, que era de l'ala catalanista del PSC. Sí, potser ningú li recorda, li vol recordar, que és president del PSC. Del PSC 155. Del Partit Sense Catalunya. Sí, potser ja no és, ni mai més serà, res sense el seu morreig pacte amb Ciutadans que ja assenyalava el futur d'aquesta parella de fet nacionalista espanyola que és PSC-Ciutadans. Ros va fer néixer la crossa, la pròtesi, la lobotomia, el Frankenstein. Sí, potser. El que vulgueu.

Sí, però en aquests moments les llesques Colau i Ros tenen números per continuar al seu lloc el 2019. Alcaldes de la Catalunya gira però no avança. Alcaldes units per sempre. Així és. Aquesta és la realitat. Ells que tenen la professionalitat del funambulista, de l'escapista: per amagar-se quan toca, per convertir-se en invisibles quan retoca, per passar desapercebuts sempre que cal, per no afrontar la realitat. Pateixen realitatfòbia. Ells són submarins: sardines súper sòniques en aquest Mediterrani, en aquest Segre, virtual, il·lusori, de confusions, ambigüitats i color gos com fuig de pa amb foie gras de pati d'escola dels vuitanta. Per això tenen tota la farina i el llevat per tornar a fermentar electoralment. Perquè al pa, pa i al vi, vi.

Ells tenen números. Ho poden fer. Poden repetir. Així és. Ells que són el segle XIX al segle XXI. Ells veuen, salivegen, s'acosten al tall per l'entrepà. Perquè el veritable moviment del segle XXI. La veritable revolució nacional, social, local, internacional, sideral, que és l'independentisme no guanyarà ni Barcelona ni Lleida si no forma un sol tall de pernil salat. De teca. De vianda. De nyam-nyam. Sense gana: a pa i aigua. Sense llistes loctite de l'independentisme tot es desempegarà, s'esmicolarà, s'esmollarà. Sense llistes unitàries, com siguin, les llesques es fotran el tall. Es pot marejar la perdiu, la llebre, la costella de xai, el maluc de mussol, o l'esquena de marsupial. Li podeu dir com vulgueu a la carnada. Però potser cal aprendre de les llesques unides per guanyar la mossada.