Era el penúltim dia de la campanya del 2015. Ada Colau esbossava un somriure sorneguer quan La Vanguardia, des de la corresponsalia de Washington, va vincular el seu nom al d'Ossama Bin Laden en el complement d'una informació que parlava dels documents desclassificats sobre l'operació militar que va acabar amb la vida del líder d'Al-Qaida. En les últimes línies del text, el rotatiu recordava que entre les lectures trobades a l'amagatall de Bin Laden hi havia títols de Noam Chomsky i explicitava que l'intel·lectual havia firmat un manifest de suport a l'activista. Els noms de Colau i Bin Laden, junts en un mateix article. La candidata, impulsada per les enquestes en el duel amb Xavier Trias, va fer un tuit irònic abans de mostrar la seva perplexitat en petit comitè. Barcelona en Comú remava a contracorrent per guanyar les eleccions municipals. A contracorrent de poders polítics i mediàtics. En la recta final de campanya es multiplicaven els missatges que advertien dels perills que comportava que l'esquerra alternativa accedís al govern de la capital.  

Colau no era benvinguda per l'establishment. I, durant el mandat, ha continuat remant a contracorrent. La batalla per la gestió pública de l'aigua o per la corresponsabilització dels privats en l'ampliació del parc d'habitatge assequible, també en forma de multes, són alguns exemples de la complexa posició que ha mantingut l'alcaldessa, que va fer bandera en campanya de la fermesa davant lobbys, multinacionals i especuladors. En la construcció del relat, la candidata repetia que el seu era el projecte que més "por" generava als poders de "sempre", discurs vinculat a la crida als barris populars per donar suport als comuns en el duel electoral per retenir l'alcaldia. Però els vots recollits diumenge no van ser suficients per fer de Colau l'opció més votada: en concret, n'hi van faltar 4.833. Victòria per la mínima de Maragall, que els comuns interpreten com un "empat tècnic" que obliga a la negociació, ja en marxa.

L'escrutini, favorable lleugerament a ERC i que dibuixa una Barcelona bolcada en les opcions progressistes, ha precipitat un canvi de guió elevat a la categoria de paradoxa. Colau ha deixat de ser el dimoni per a l'establishment avesat a conviure amb el poder constitucionalista i ara és etiquetada com a mal menor si es tracta d'impedir un alcalde independentista, per bé que la llunyania d'interessos amb els comuns persisteixi. I el tomb en la manera com és vista l'alcaldessa en funcions ha tingut predicament en tribunes que fins ara li havien estat hostils.

Ara bé, caldria subratllar que l'autoria intel·lectual de la maniobra que implicaria que Colau acceptés els vots de Manuel Valls té un nom: Miquel Iceta. Per cert, un Iceta ressentit amb ERC per l'episodi del Senat. Els comuns, que han assistit a la jugada del líder socialista de forma passiva, només tenen una responsabilitat: no haver-la negat de forma rotunda en la primera compareixença pública de l'alcaldessa en funcions.

I per què els comuns no han tallat el debat de seguida? En primer terme, perquè ha pesat més la digestió pesada del cop emocional del 26-M, que s'afegeix a les males relacions que comuns i republicans mantenen pels xocs a Barcelona, reproduïts en la confecció de les llistes d'ERC (amb el fitxatge d'Elisenda Alamany) i les lesions de la pròpia contesa electoral. I, en segon lloc, perquè els comuns han prioritzat fixar una estratègia de negociació que situï Colau en una posició de força davant Maragall. Algunes veus, presents en els debats interns de la formació, fins i tot han suggerit en privat si no convindria realment tacar-se les mans amb els vots de Valls abans que resignar-se a l'oposició. Però convindria dimensionar el pes d'aquestes veus, per no extreure'n conclusions precipitades. Certament, l'escenari és diabòlic. I no és estrany que Maragall hagi volgut prendre la iniciativa, per bé que la seva primera proposta no agradarà els comuns.

Colau comptava guanyar i ara li toca gestionar una posició més difícil. L'alcaldessa en funcions té raó quan verbalitza que Barcelona hauria de ser al centre de les converses que s'estableixin a partir d'ara, sabent el pes que té la capital. Tanmateix, també hauria de tenir present que, a banda de l'independentisme, qui també ha contribuït a fer del govern de la capital un debat en clau nacional ha estat el PSC d'Iceta, admetent que "farà el que calgui" per evitar la investidura d'un alcalde independentista i avalant la campanya de Jaume Collboni, bel·ligerant amb totes les forces sobiranistes. Els socialistes s'entossudeixen a negar a l'independentisme la condició d'actor robust i de realitat duradora, una posició que consolida la política de blocs.

Maragall sempre ha estat més proper a l'establishment que Colau. Això és innegable si l'anàlisi se cenyeix a les trajectòries. Però el primer tast de la ressaca electoral sembla haver alterat les percepcions. El camí fins a la constitució del nou consistori estarà carregat de soroll interessat.