La setmana parlamentària deixa dues cicatrius més en la relació dels socis de Govern. La sessió de control d'ahir va servir, únicament, per constatar que Junts per Catalunya (JxCat) i ERC presenten diferències insalvables a l'hora d'abordar qüestions nuclears del final d'una legislatura que agonitza. L'acte de Perpinyà, massiu i amb un efecte arrossegador favorable a Carles Puigdemont, ha tingut una ressaca complicada, com era previsible en un context de precampanya. A ERC no va agradar gens que Clara Ponsatí definís com una "enganyifa" la taula de diàleg, i a JxCat van coure les paraules de Gabriel Rufián apuntant que està molt bé que t'aplaudeixin a la Catalunya Nord, però que també cal tenir suports a Cornellà. Si no fos perquè el calendari diu que som al març del 2020, es podria pensar que poc s'han mogut les coses des del 26 d'octubre del 2017, quan es va decidir passar de la convocatòria d'eleccions autonòmiques a la declaració de la independència -entre d'altres- per la desconfiança entre socis.

Les dues formacions han de gestionar contradiccions. JxCat, en un exercici d'equilibrisme notable, presideix la taula de diàleg amb la Moncloa -Puigdemont hi ha situat membres del seu equip més proper i qui sap si també la seva aposta com a candidat efectiu a la Generalitat- i al mateix temps aplaudeix amb entusiasme que Ponsatí critiqui el diàleg o que Toni Comín -fins no fa gaire a ERC- defensi obertament la confrontació amb l'Estat. El Govern mira d'aïllar-se de qualsevol polèmica, i es limita a dir -el missatge és pactat, perquè en les últimes hores Pere Aragonès i Meritxell Budó han fet servir expressions similars- que la mobilització i el diàleg són compatibles. Sembla complicat, per això, conjugar discursos com els de Perpinyà amb la presència convençuda en una taula de la qual no en sortiran fruits a curt termini. O també pot ser, com va passar el 2017, que en públic i en privat no s'estigui dient el mateix.

ERC va verbalitzar ahir davant Torra el que fa setmanes que diu fora de micro. Dubten de la capacitat de Torra per liderar el diàleg, i temen que el president faci saltar pels aires el mecanisme pactat amb la Moncloa a canvi de la investidura de Sánchez. Els republicans parteixen com a favorits a les eleccions, però ja saben què és perdre a la recta final i farien bé de no menystenir l'efecte Puigdemont, que guanya sempre que es presenta. Qualsevol retrocés en el diàleg serà aprofitat per JxCat, que basarà la campanya contra el "pragmatisme màgic" davant d'una ERC que, després de pressionar per declarar la independència després de l'1-O, ho fia tot a la via pactada. Una via que presenta dubtes per l'historial d'incompliments de l'Estat, pel calendari -després d'una etapa marcada pels terminis, costa tenir paciència- i per la pugna entre socis.

La taula, és obvi, no donarà resultats fins que hi hagi eleccions al Parlament. Seran uns comicis a tomba oberta entre JxCat i ERC, determinats com estan a dirimir qui té l'hegemonia. Tanmateix, és probable que quan passin les eleccions es vegin abocats a pactar de nou. L'objectiu de l'espai de Puigdemont és retenir la presidència de la Generalitat, mentre que els republicans aspiren a obtenir la màxima diferència possible per, si cal tornar a pactar amb JxCat, fer-ho des de la superioritat electoral. El problema que tenen els dos partits és l'ambient de bronca perpètua, ja sigui per la taula de diàleg o per l'escó de Torra, objecte de pugna cíclica amb el president del Parlament, Roger Torrent. No és estrany que les reunions del Govern siguin pràcticament rutinàries, sense projectes a llarg termini, pendent com està tothom de citar-se amb les urnes.

Per això és irresponsable pensar que la legislatura aguanti fins a la tardor. És lícit que a Palau hi hagi despatxos on es dissenyi la clàssica estratègia d'aprofitar l'onada de la Diada i el tercer aniversari de l'1-O per situar les eleccions a la tardor. També ho és que hi hagi qui prefereixi estirar el calendari al màxim per reordenar l'espai de JxCat, on el pols per la reordenació fa que tots els escenaris -inclòs el de la ruptura- estiguin oberts.  Els dos socis de Govern, immersos en pugnes poc edificants al Parlament, no es poden permetre un xoc electoral perpetu fins a la tardor. Només cal recordar com arrencava Torra la declaració institucional en la qual anunciava pressupostos i eleccions: "Aquesta legislatura ja no té més recorregut polític. Arriba al seu final". Com abans, millor. Sumar suports a les urnes també passa per cuidar mínimament les formes.