El pitjor del manteniment d'Oriol Junqueras a la presó, més enllà del dolor que li causi a ell i a les seves persones properes, és que contribueix a deixar-nos clavats en el punt mort del lament i del folklore. Aquest estat en què hi ha més emocions que política, i en què el recordatori constant de la ferida del post-1-O dificulta mirar el futur amb una mica de fredor.
Ara vénen dies molt fatigosos en què l'independentisme, segons sembla, pretendrà tenir un president a més de mil quilòmetres de distància (per cert, ¿què se n'ha fet d'aquell lema, "perquè torni el president, cal votar el president", en què Junts per Catalunya va basar la seva campanya?), dies en els quals es farà del greuge i d'una idea de dignitat una bombolla mental desenganxada de la realitat. Tot plegat, passant per alt que carregar les tintes cada dia en l'anomalia que viu Catalunya no farà que l'independentisme passi de sobte, i per art de màgia, del 47,5% al 50,1% o al 55% de suport.
Com acabar amb l'independentisme, diu? Doncs, precisament, convertint-lo en un moviment caracteritzat per la queixa, per la nostàlgia d'allò que "vam tenir a tocar", per l'allunyament que passa cada dia al país de la mà d'una realitat paral·lela, per la marea groga que ja no es fa més gran, tampoc més petita, i que es creu forta perquè cada dia té un color més intens, més fosc.
Que Oriol Junqueras continuï a la presó ens pot donar una idea d'on situa l'Estat espanyol la capacitat de l'independentisme de vertebrar-se i de sortir del cul-de-sac en què es troba, més enllà del sentimentalisme i de l'èpica d'"els carrers seran sempre nostres". Hi ha una recepta independentista que, en aquests darrers cinc anys, ja ha donat tot el suc que podia donar. Fins aquí hem arribat, i tothom hauria de començar a ser una mica conscient que cal reescriure-ho tot de dalt a baix.
L'únic camí que podria dur a l'independentisme a tornar a créixer apunta cap a altres direccions, i la relativa penetració d'ERC, el 21-D, en l'àrea metropolitana de Barcelona (segona força, després de Ciutadans, a molts municipis importants, capital inclosa) en dóna alguna pista que hauríem de saber llegir. No costa tant: en aquest partit que mira cap a l'únic espai ideològic on l'independentisme podria créixer, que és l'esquerra, i que té més sentit de la realitat que de l'escenografia, hi pot haver la clau que pugui fer somiar en una futura majoria clara. Però som on som. I Junqueras, a Estremera. L'Estat, un cop més, sap el que es fa.