Som de tradicions ben estranyes. De fet, en tenim algunes que, si desapareguessin d'un dia per l'altre, tampoc passaria res. Penso que les tradicions ho són fins que deixen de ser-ho. Que els correbous ja no tenen sentit si és que mai n'han tingut. Fer concursos per veure qui menja més del que sigui és una barbaritat. I llençar petards a dojo em sembla absurd a més d'una forma bastant estúpida de cremar bitllets. Són costums i sovint caiem en allò que, com ho hem fet tota la vida, ja ens va bé. Per a alguns dirigents, és més fàcil no obrir melons i qui dia passa any empeny.

En canvi, n'hi ha d'altres que perduren perquè s'ho valen. Perquè formen part del nostre patrimoni i fa patxoca cridar-ho al món. No fa tants anys que vaig veure un castell per primera vegada. A les meves terres no se'n fan. Va ser a Valls coincidint amb una diada d'aquestes importants, a la plaça no hi cabia ni una agulla. Em va sorprendre el frec a frec dels cossos, la intensitat de tot plegat. Però més enllà d'això, em continuava sonant llunyà. Silencis, tensió i moments d'eufòria. Per a una forana com jo, d'aquelles tradicions ben estranyes. Sense algú que m'expliqués el sentit de tot plegat era com veure un partit de futbol sense retransmissió. L'emoció del directe però amb el volum a zero.

Fins que un dia vaig engegar la tele, la local. Parlaven de castells de nou, de folre, de manilles. M'hi vaig quedar enganxada. A poc a poc, tot començava a tenir sentit. Escoltar Carles Cortés narrant un castell dels Verds com si fos Carlos Martínez a un Barça-Madrid em va atrapar. Els primers plans dels castellers, la repetició de la jugada i, fins i tot, els silencis ja no eren tan llunyans. Era portar l'emoció que et dona la tele a un altre nivell. A una tradició catalana que gràcies a la televisió ara es pot veure a tot el món i que qualsevol inculte de la cosa ara ja pot entendre.

Benvinguda la normalitat. També la de les bones tradicions, les que no utilitzen animals o malbaraten diners. I bentornats els castells a la tele. Quan ens plantegem la funció dels mitjans aquest és un bon exemple. Ni els esports ni els castells tindrien la magnitud que tenen si no fos per la imatge, si no fos per la veu. L'emoció, els pèls de punta, ho són més quan te'ls saben explicar. Van ser primers uns que els altres sí. Però tots els que hem arribat després ho hem fet gràcies a la pantalla.

El cap de setmana passat, amb el concurs de Tarragona, els castells van tornar a tocar el cel. I el cel també és local. Qüestionar-se en aquest punt per què no ho fa TV3 i ho fa la Xarxa és no conèixer la realitat audiovisual d'aquest país. On tenim la sort de tenir una gran tele pública i unes teles locals amb un capital humà gegant. Tot és compatible, tot té el seu valor. Ni TV3 ho pot fer tot ni bé ni les locals arriben a tot arreu. Potser ja va sent hora que ens posem tots a lloc. El nivell i la qualitat no el fixa la marca. L'audiència és qui ho determina -més de 238.000 persones aquest cap de setmana-. I un cop més s'ha tornat a demostrar que la tradició castellera ja no és estranya, sinó que és pròpia de la tele local. Que com més pròxim i local ho fem, menys estrany ens sona.