Ens han tornat a enredar. Ben enredats. Des dels sis volums de La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgård, que no ens aixecaven la camisa literària d’aquesta manera. Allò va ser molt fort: cal no oblidar-ho. Ni oblit ni perdó! I, llevat d’honroses excepcions, com la de Javier Marías, gairebé ningú ho va dir, que el rei anava en pilotes. Però, com a mínim, el tal Karl Ove no anava donant la tabarra, ni queixant-se pels racons. 

Des que es va publicar, l’any 2024, s’han venut més de tres-cents mil exemplars –que es diu aviat– de La península de las casas vacías, d’un tal David Uclés. No se sap molt bé com s’ho ha fet –intentarem trobar alguna resposta en aquestes ratlles–, però hem de reconèixer que vendre tots aquests exemplars d’un llibre tan dolent és tota una fita. Com deia Julio Iglesias, aconseguir triomfar com a cantant és molt difícil per a qualsevol, però el que de veritat té mèrit –referint-se a ell mateix– és aconseguir-ho sense saber cantar. Per això té tant de mèrit el que ha assolit David Uclés: triomfar com a escriptor sense saber escriure. 

Jorge Burón, al digital Sustrato, ha aconseguit resumir la vàlua de La península en un sol paràgraf: “La fusió d'un castissisme mesetari -més proper a Delibes que al realisme social de la generació del 50- amb notes dissonants de realisme màgic -el cim del qual ja es va assolir el 1967- i veus camperoles d'ultratomba -a la Rulfo-, així com incursions iròniques del narrador-autor -a la manera de la nivola unamunesca-”. Per cert, aquestes incursions arriben al clímax quan el narrador-autor es posa a xerrar, com qui no vol la cosa, amb el mateix Franco. Potser ens trobem davant d’un nou estil literari (surrealisme màgic?) i no ens n'hem adonat.

En qualsevol cas, aquí hem vingut a intentar explicar, si més no parcialment –perquè és del tot  inexplicable– l’èxit de David Uclés. Pel que fa a això, el factor clau és el personatge que ha sabut crear-se i anar-lo interpretant sense defallir. Ho descriu molt bé Alberto Olmos en un article recent al Confidencial, amb un títol prou eloqüent: Cuando escribir no es lo tuyo. Segons Olmos, Uclés “havia creat un avatar molt ben resolt d’ell mateix, amb la boina, els pals per a varejar, la roba d’Humana i els pantalons lligats amb una corda. Practicava amb molta eficàcia la humilitat fingida i una il·lusió infantil total, servituds de curs obligat en l’autopromoció més acreditada. Aquella era la seva autèntica creació, el personatge públic, i no La península de las casas vacías”.

Nadal Suau, a El País, incideix en la mateixa idea: “La història d’amor de l’escriptor amb el mainstream no és una casualitat ni un cop de sort, sinó el fruit d’una feina que ha de resultar esgotadora: dos anys portant el seu llibre i el seu propi personatge a cada racó del país, tocant el piano, cantant a cappella tan bon punt el públic es despista, repartint somriures a tort i a dret, amb la seva boina d’interior, el seu aspecte definitiu de bona persona i els seus outfits de hipster lleugerament rural, un dispositiu generador de feel-good reels a les xarxes socials l’acceleració del qual l’ha arrossegat alguna vegada fins a les portes de la memificació”.

Però hi ha un altre factor que no ens ha de passar per alt. David Uclés ha creat un personatge, una mena de hipster camperol a cavall entre el Pequeño Nicolás i Ada Colau, però un personatge progressista, al cap i a la fi. I, com qualsevol progressista que es preui, el seu personatge ha de ser bona persona. I, perquè tothom ho sàpiga, ens ho explica ell mateix sense cap mena de vergonya, en el discurs d’acceptació d’un premi del Confidencial, davant tota la plana major de la Comunitat de Madrid, Ayuso inclosa.

La veritat és que no es pot ser més bona persona: “Potser per haver-me educat en una escola religiosa sempre vaig tenir present els més necessitats. Vaig estudiar llengua de signes, l’ONCE em va formar per guiar persones cegues; he donat reforç en instituts a alumnes de famílies pobres i amb discapacitats cognitives; vaig acompanyar gent gran en residències, vaig anar a cuinar a menjadors d’immigrants a Úbeda. Les Filles de la Caritat em van inculcar que els més necessitats eren la meva prioritat, que érem nosaltres, els més afortunats, els qui havíem de fer els esforços més grans. Per això em dol contemplar…” I aquí va enllaçar amb una crítica, suposadament punyent, al govern d’Ayuso, on va recitar la típica cantarella de les llistes d’espera a la sanitat, el problema de l’habitatge i tal. I va afegir: “no ho faig des de cap color polític”. Doncs encara rai! 

Per cert, amb això de l’habitatge se li va escalfar la boca i va arribar a dir, referint-se a ell mateix: “Malgrat haver venut tres-cents mil exemplars encara no em puc permetre comprar una casa a Madrid, que no sigui un cau sense finestres”. L’Olmos i el seu cercle han fet els comptes i han arribat a la conclusió que amb aquesta quantitat de llibres venuts et toquen, pel cap baix, mig milió d’euros, i amb aquests calés ja et pots comprar com a mínim un cau amb finestres al centre de Madrid. Escolta, David, no ens estaràs enredant, oi?

Amb tot, el problema més greu és que la cosa no acaba amb La península. Si no hi posem remei, i sembla que ja fem tard, David Uclés ha vingut per quedar-s’hi; si més no una bona estona, que se’ns farà molt llarga. Fa un parell de setmanes va guanyar el Premi Nadal. Ai, las! Amb La ciudad de las luces muertas (no es canvia un títol que guanya); i, per descomptat, Uclés ens va obsequiar amb un altre dels seus discursets, que cada vegada són més reveladors. L’home va explicar que, entre el 2010 i el 2020, s’havia presentat cada any al Premi Nadal, i que, després d’uns anys de no fer-ho, l’estiu passat havia decidit de tornar-s’hi a presentar, perquè “considerava que una novel·la així té el seu lloc (sic) i em feia molta il·lusió”. Vejam, David, ja sabem que tots els premis que dona l’Editorial Planeta estan arreglats, però, home, que només et va faltar dir qui et va trucar aquest estiu per comunicar-te que t’havien donat el Nadal! A veure si al capdavall resultarà que no ets tan bona persona, nen.

I una altra cosa inexplicable que va fer l’Uclés al seu discurset d’acceptació del Nadal va ser explicar-nos, sense que ningú el provoqués, l’argument de la seva nova novel·la. Això va dir: “Durant les 24 hores d’un dia, se’n va la llum a Barcelona, tant la solar com l’artificial. Només queda una petita resplendor blava –que ningú sap gaire bé d’on ve– i la llum que provoca el foc. Però aquell dia passa una altra cosa més: totes les Barcelones arquitectòniques que han existit convergeixen i tornen a la Terra.

Aleshores, apareixen totes les muralles romanes, els edificis de l’Expo que es van desconstruir (sic) tornen, la Sagrada Família està acabada, perquè es barregen tots els temps; i no només la Barcelona arquitectònica, sinó també tots aquells intel·lectuals, artistes i escriptors que van fer de Barcelona la seva ciutat, o que hi van néixer, també tornen a la vida d’una manera kafkiana. Seran ells, en aquesta novel·la coral, els qui intentaran esbrinar per què se n’ha anat la llum i fer tot el possible perquè torni”. Amb un argument així què pot anar malament? 

A més, el mateix Uclés ha filtrat a les xarxes socials la portada del llibre. Certament inquietant. En un racó es veu un castell i a dalt de tot l’enxaneta que caragola una bombeta al bell mig del cel de Barcelona… Així, doncs, ja ho sabeu: el pròxim 4 de febrer (sí que han anat de pressa els editors si no sabien qui guanyaria el Nadal fins al 6 de gener) podreu trobar a les vostres llibreries La ciudad de las luces muertas. Ho fliparem, companys!