Vox és avui una realitat. Trista i ben preocupant. El seu discurs masclista, xenòfob, anticatalà i violent ha arribat probablement per quedar-se. I, més enllà del seu resultat electoral, contaminarà el discurs polític els pròxims anys.

Ho estem veient. Pablo Casado i Albert Rivera han caigut de ple a la seva trampa. En comptes de combatre'ls, els riuen les gràcies i els imiten. Heus ací el seu primer i rellevant èxit. Fixar el discurs i posar les seves obsessions malaltisses al centre del debat polític.

Anar a remolc d'aquesta organització feixista i xenòfoba és un gravíssim error. Justificar el seu discurs, no fa més que alimentar un monstre desacomplexat i amb importants ressorts a nuclis de poder d'aquí i d'arreu del Món.

No oblidem que els plantejaments de Vox tenen avui molts suports arreu del món i, particularment, a Europa. Hongria, Polònia, Àustria, França, Itàlia o tants altres països veuen com l'extrema dreta creix electoralment i socialment, especialment entre sectors populars. I naturalment l'ombra de Trump, sobrevola aquests moviments.

Dos són els elements cohesionadors del discurs ultra. La por i l'odi. La por a l'immigrant, a la llibertat, a la incertesa, al futur. La por a l'altre. I com a resposta, l'odi. Particularment al diferent i a la política. La creació fictícia d'un 'nosaltres' i 'ells'. Ells són els polítics, els musulmans, la democràcia, les autonomies, Europa, el feminisme. Ells són els enemics i els culpables.

I tot ben sustentat amb un llenguatge de l'odi. Grandiloqüent, engrescador, emotiu i alhora carregat de perversitat i de mentida. L'explotació dels sentiments més primaris i miserables de la condició humana. El llenguatge de l'odi com a factor de cohesió.

Ha estat sempre així. El llenguatge al servei de la ideologia de l'odi i de la manipulació de les societats. El llenguatge com una arma de destrucció massiva, com bé ens descrivia Victor Klemperer a LTI (la llengua del tercer Reich).

Per això, és tan rellevant ser curosos en el seu ús. Quan qualifiquem de forma frívola de nazi, feixista, traïdor, covard o antidemòcrata aquell qui únicament discrepa de nosaltres estem, inconscientment i segur que de bona fe, fent el joc als qui ho són realment. Quan excloem a l'adversari, quan invitem a marxar del país a qui no pensa com nosaltres, quan neguem la condició de conciutadans a l'adversari, normalitzem aquesta perversitat.

Ho coneixem. Europa ha estat testimoni d'aquests moviments ultres que van portar-nos l'horror i la tragèdia. I enlloc està escrit que no torni a passar. En versió actualitzada, però amb la mateixa orientació. I les mateixes conseqüències.

No els subestimem. Són cutres, ordinaris, de passat i present fosc i menteixen tant com respiren. Són violents, agressius, i, sovint, de perfil ridícul. Caricatures de fatxendes de sèrie B. Fan riure, si no fessin por. Si no fossin la nova llavor d'un drama ben present i ben recent a les nostres societats.

Davant d'aquesta nova realitat cal actuar amb les llums llargues posades. Hi ha un risc a l'esquerra, de mirar amb un somriure sorneguer la divisió de la dreta. Cometria un greu error de no adonar-se que aquest moviment fractura la societat i, per tant, tots els espais polítics. Hi ha la tendència de la dreta a imitar-los per no perdre electors, en comptes de desemmascarar-los. O també la temptació de l'independentisme de veure'ls com una oportunitat per demostrar la irreversibilitat del camí iniciat.

Ens hem de conjurar a combatre'ls. En tots els fronts. Polític, institucional, cultural, social. Ens hi juguem el futur. Reivindicar desacomplexadament la democràcia i els seus valors. La convivència, la pluralitat, la cultura, la llibertat, els drets humans, la justícia social, la pau. Els drets individuals i col·lectius. Europa i el seu esperit fundacional contra la barbàrie. En definitiva, la política. La política noble, al servei d'un Món més decent.

I fer-ho amb valentia, sense renúncies. De forma nítida. De cara i mirant-los als ulls. Combatre'ls defensant amb orgull, i sense condicionaments, cadascú les seves posicions polítiques. Amb fermesa, determinació i generositat. Lluny de càlculs electorals a curt termini. Negant-nos a què condicionin les decisions polítiques. Per exemple, cometrien un greu error els partits polítics i les institucions de l'Estat si aborden el conflicte polític català, mirant de reüll el fanatisme ultra.

I combatre'ls sent dignes, en l'exercici de les responsabilitats polítiques, dels valors que prediquem. Més que mai és exigible un comportament decent dels responsables polítics. La frivolitat, la corrupció, la mentida, la inconsistència, alimenten els qui volen acabar amb la política, per imposar-nos el seu fanatisme.