Moment històric. Per primera vegada, un govern i una majoria parlamentària tenen el mandat explícit de preparar la independència i començar la desconnexió.

Ens acostem en els propers mesos a una situació de xoc institucional amb el govern espanyol que no només impugnarà i anul·larà normes i acords de tot tipus sinó que també amenaçarà de manera dura als qui no facin cas de les suspensions. El govern i el Parlament de Catalunya començaran a aplicar el full de ruta per la desconnexió i aleshores es rebrà la resposta inalterable que Mariano Rajoy va prometre diumenge al vespre amb el suport acrític del PSOE i Ciutadans. Ens trobarem en un escenari semblant al que vam viure els dies i setmanes previs al 9N però multiplicant per bastant els nivells de tensió.

I serà aleshores quan vindrà el moment clau. Quina reacció hi haurà davant les anul·lacions i les amenaces? Aquesta resposta a la reacció de l’Estat podrà ser més previsible o més original, més rocosa o més flexible, més directa o més sibil·lina però només serà eficient si és una resposta que compta amb el suport sense fissures de la majoria parlamentària independentista. Si la resposta davant la reacció de l’Estat no és conjunta, l’Estat guanyarà sense baixar de l’autobús.

La resposta ha de ser intel·ligent però sobretot ha de ser pactada entre els diferents sectors que conformen avui la majoria parlamentària. És important, doncs, que s’estableixin sistemes de decisió àgils i que alhora reflecteixin totes les ànimes de l’acord de govern. Una resposta astuta però no consensuada no serà pas una bona solució en aquest context. No és el moment d’assemblees ineficients ni tampoc de lideratges únics. És el moment dels lideratges compartits.   

Aquest és el punt feble del procés i a la vegada el seu punt fort. Si la resposta és conjunta, automàticament la mobilització civil en la forma que calgui estarà assegurada. Recordem que quan s’ha convocat a les bases del sobiranisme per fer pressió interna a un dels actors independentistes, per exemple demanant l’acord parlamentari, l’assistència sempre ha estat molt escassa. Però en canvi, quan s’ha demanat unitàriament activar-se per donar suport als diferents passos del procés la resposta ha estat entusiasta i disciplinada i sempre superant totes les expectatives. Ens venen al cap les imatges de dignitat del 30 de setembre de 2014 davant de centenars d’ajuntaments sota la pluja, la del 19 d’octubre següent a la plaça Catalunya o els 40.000 voluntaris del procés participatiu aconseguits en poques hores.

S’acosten temps apassionants on l’independentisme, que juga amb uns mesos d’avantatge sobre un govern en funcions, pot marcar el ritme si sap aprofitar la força del lideratge compartit.