Si sujetamos (en el gobierno de España). El condicional, s’entén. Ara per ara, un govern espanyol liderat pel PSOE de Pedro Sánchez no és més que una possibilitat, i ni tan sols la més probable. El que no s’entén tant és la primera del plural: qui és aquest nosaltres? El PSOE (que va haver de recol·locar Madina a Madrid després que els seus companys no el volguessin a les llistes del PSE)? Els seus votants (també aquells de la circumscripció de Madrid, on el PSOE va quedar quart i que van deixar fora Madina del Congrés)? O els membres de la direcció que escoltaven aquesta intervenció i altres que s’han filtrat? No descartaria que es referís, de manera inconscient, a Espanya, a una idea concreta d’Espanya en què ell es reconeix. Perquè sumat a l’elecció del verb -subjectar: tenir agafat, lligar curt- denota una idea unitarista que bandeja qualsevol tipus ja no de dissensió, sinó de diversitat.

Toda la arquitectura de ese gobierno. Si fos així, si un govern hagués de recolzar-se en només disset tipus, és cert: seria una arquitectura molt precària, amb uns fonaments molt febles. Però sorprèn aquesta idea tan reduccionista del parlamentarisme que té Madina. Un parlament de 350 diputats, amb catorze partits, hauria d’oferir múltiples alternatives per aprovar lleis i pressupostos a un govern, aigualint la influència d’aquests disset tipus que no haurien de ser la clau de volta de res més que de la investidura. Però sembla que el PSOE dubta de la seva capacitat de seducció per aconseguir majories alternatives puntuals (o de modificar els equilibris a altres institucions). I que admet d’alguna manera que aquests disset tipus són tòxics i condicionen la legislatura sencera. No és, per tant, un problema d’arquitectura. És un problema polític. I crida l’atenció que un partit amb vocació i hàbit de govern prefereixi ser cua de ratolí a cap de lleó -fins i tot renunciant a governar- per culpa d’aquests maleïts disset tipus.

Sobre diecisiete tipos (que la quieren partir). Disset. Ni un de més, ni un de menys. No cal ni dir qui són, malgrat que al parlament espanyol n’hi hagi uns quants més de disset que la volen “partir” (la tria del verb i de l’objecte -Espanya- tampoc és casual). Però la suma el delata: aquests disset són els disset diputats independentistes catalans. El drama és pensar que només són disset: són tants com votants els van donar el seu suport (i ens quedaríem curts). No és un problema amb disset tipus, sinó amb dos milions (i també ens quedaríem curts). Però no de tipus, sinó de persones. Perquè la Reial Acadèmia Espanyola contempla 15 accepcions per a la paraula “tipo”. Algunes són positives (modelo, ejemplar), altres neutres i altres negatives (persona extraña, persona cuyo nombre se ignora). I no cal ser massa espavilat, amb l’ajuda del context, per endevinar la intenció de Madina. Aquest disset i aquest tipus deixen ben a les clares la incomprensió i, fins a cert punt, el menyspreu amb què alguns afronten la qüestió catalana.

Partiremos España y partiremos el PSOE. No sé si es trencarà Espanya, però amb la capacitat d’anàlisi i el grau d’empatia que demostren alguns dels que en tenen una part del seu destí a les mans, no ho descartaria. Vetar els representants de les forces sobiranistes i renunciar, des del govern, a fer ús d’una eina com el referèndum per donar sortida democràtica al conflicte no sembla la millor estratègia per rebaixar la polarització sinó més aviat tot el contrari. Ningú demana ni espera que el PSOE es faci independentista. N’hi hauria prou amb què valoressin la via canadenca, per exemple. Perquè a aquest pas el que sí que sabem que es trencarà, perquè ja ho està de fet, és el PSOE. Les negatives explícites dels seus notables a formar algun dels governs preferits per gairebé el 70% dels seus votants provocarien una esquerda profunda entre representants i representats. Sánchez ho sap i per això vol puntejar el Comitè Federal fent una consulta a les bases que ja ha estat criticada de manera indissimulada per aquests mateixos notables. Però és que el passat 20-D es va posar en qüestió fins i tot la seva ambició de partit nacional: no només per haver obtingut els seus pitjors resultats històrics, sinó perquè territorialment va camí de convertir-se en un partit regional del sud d’Espanya (Andalusia, Castella, i l’Extremadura on “maten” per un pacte).

Madina diu sentir pena per les filtracions. Sospito que força més gent (al PSOE, a Catalunya) sent més pena pel que s’hi pot escoltar.