Aquesta setmana tenia previst escriure de corrupció i de transparència, d’abusos públics i  mentides, de ciutadania compromesa en perseguir les veritats. Però divendres va entrar, en la vida de molts, una excepcionalitat que obliga a deixar de banda les misèries per centrar-se en les virtuts. 

La mort del Carles Capdevila ens ha deixat molt tristos. En primer lloc, a tots els que van tenir la fortuna de formar part de la seva vida personal, compartir feina o amistat. Però també a moltíssima altra gent que el seguia a la ràdio o en conferències i el llegia a l’Ara. El Carles i jo només havíem coincidit en actes públics de la professió però, com a tantes altres persones, el seu adéu definitiu m’ha colpit. Després de tot el dol expressat durant els darrers dies és difícil dir res de nou. Però tampoc cal. Només vull recordar-lo.

I el vull recordar pels aspectes que més admirava d’ell. L’empatia per arribar al cor de la gent, per fer riure i dir les coses pel seu nom, amb una senzilleza única. També la capacitat de posar en marxa idees que molts haurien deixat en només projectes. I la valentia per plantar cara als poders, i no cenyir-se als esquemes “del que toca”. 

Com quan va saltar-se el protocol de dos minuts d’intervenció en la recollida del Premi Nacional de Comunicació, el passat novembre, perquè el que havia de dir, “i no s’ho podia callar”, durava molt més. Ho va resumir en cinc punts: “1. El periodisme no és innocent. 2. Ens estem apropant més al poder que a les persones. 3. Reclamo a la professió més veritats i menys mentides. 4. Els poders no suporten la llibertat de premsa. 5. Demano major protagonisme per a les persones que curen de les persones”. L’Adrià Costa, va retratar com ningú aquell instant.

Uns dies abans de Sant Jordi, el Carles es va passar per la redacció de NacióDigital. L’Esteve Plantada, cap de cultura, el va entrevistar per parlar del seu darrer llibre: “La vida que aprenc”. En acabar, va venir a acomiadar-se: “…Ell no volia molestar, que tots estàvem molt enfeinats i ell ara no…”. Així va començar però en pocs segons ja ens tenia a tots al seu voltant, com si fos un imant, gaudint del particular sentit de l’humor que el caracteritzava. 

Les xarxes han recollit aquests dies, de mil maneres diferents, l’admiració col·lectiva que tothom tenia per ell. I en l’acte de comiat que s’ha celebrat avui al seu poble, Hostalets de Balenyà, centenars de persones hem volgut acomiadar-nos del Carles que havíem conegut. Des d’aquí un agraïment a la família i amics íntims per la generositat de compartir paraules, cançons, anècdotes i silencis.

El valor de les persones sovint es mesura pels coneixements i habilitats professionals que anem acumulant amb els anys. Però el que realment importa de cadascú de nosaltres és l’actitud que prenem davant dels entrebancs que ens posa la vida. I això és justament el que va fer tan diferent al Carles.