Paciència i prudència són dos elements essencials en política. Generalment, les presses excessives –“ho volem tot i ho volem ara”- fan acabar malament i la imprudència pot engegar a rodar tot de projectes positius que necessiten tacte, habilitat i mà esquerra. Tot això és ben cert i la història en va plena, d’exemples que podrien il·lustrar-ho, en els cinc continents. Grans iniciatives se n’han anat en orris per un excés d’immediatesa i per manca de visió, per absència d’una mirada més llunyana, a mitjà i llarg termini. El foc d’encenalls pren de seguida, s’enlaira amb força, fa molta llum i molta escalfor, però té l’inconvenient de consumir-se.

Des de la mort del dictador –al cel sigui, perquè més val que sigui al cel que no pas aquí- fins ara, la paciència i la prudència han estat les normes de comportament hegemòniques a la societat catalana, en gairebé tots els àmbits i no solament a la política. En 36 anys hi ha hagut moltes ocasions per poder perdre la paciència i deixar d’actuar amb prudència. Ben sovint, quan la corda semblava que, de tant de tibar-se, podria trencar-se, al darrer moment tot semblava reconduir-se i, al capdavall, no passava res. Les aigües tornaven a llera i tornem-hi que no ha estat res.

Jordi Pujol, el polític més important del país a les últimes dècades, estava especialitzat en paciència i prudència. Tot el seu mandat presidencial era una lliçó de tacticisme, de jugada curta, de peix al cove. Connectava així amb aquella rauxa tan catalana que té lemes tan mobilitzadors com ara “de mica en mica s’omple la pica”, “aquest mal no vol soroll”, “a poc a poc i bona lletra”, “mateu-vos però no us feu mal”... I quan algú li demanava què calia fer quan la paciència s’acabés, sempre responia sorneguer: anar-ne a comprar més!

Però els temps estan canviant, que deia Bob Dylan. El segle XXI ja no és el segle XX i els darrers onze anys un seguit d’esdeveniments han dut les coses fins a un punt de no retorn.  Fins i tot el mateix president Pujol ha escrit un llibre titulat Residuals o independents?, llibre que tinc dedicat i que, com l’autor m’indica, ja en coneix la resposta par part meva. En una dècada, Catalunya ha patit una transformació demogràfica impressionant, mentre l’autonomia política s’ha revelat insuficient per resoldre els problemes de qualitat de vida i igualtat d’oportunitats, propis de l’estat del benestar. En una economia mundialitzada hi ha decisions que no podem prendre perquè no ens ho permet la legalitat vigent i els atacs a la llengua, la cultura, l’empresa catalana són permanents, per acció i per omissió.

Em penso que, cada cop més, s’està acabant el bròquil. A tort i a dret et trobes gent que mai no ho hauries ni sospitat –per la seva ideologia, els seus orígens socials o territorials, el seu estatus econòmic o professional, la seva llengua, etc- que no veuen altra sortida que no sigui un estat propi per a Catalunya. Sembla, doncs, que s’acaba la rauxa, cosa de bojos, del conformisme i es va recuperant, com més va més, el seny de l’acció i la decisió. Som molt a prop del moment en què ja no hi haurà cap possibilitat de comprar més paciència, simplement perquè ja no hi haurà on comprar-ne més, per simple esgotament absolut de les existències. La crisi econòmica hi ajuda i ho accelera. Només caldrà que, en el moment de la veritat, tinguem la gent adequada en el lloc corresponent i un patriotisme prou intel·ligent com per entendre que només guanyes si ets majoria. No sé si m’explico...