Compromís cívic, responsabilitats polítiques

04 de juny de 2012
Ara sí. Ja hem tocat os. L'informe d'UNICEF ens fa saber que 325.000 nens estan en situació de risc a Catalunya. I mentre això passa a casa, l'espoli fiscal continua inexorable i l'Estat espanyol exerceix sense treva l'ofensiva recentralitzadora i, amb un gran cinisme polític, ens vol fer creure que, tot plegat, és només culpa de la crisi.

Aquests nens i nenes amb risc d'exclusió social són alumnes de les nostres escoles i tenen un índex d'abandonament dels seus estudis postobligatoris que és el doble del dels països de la Unió Europea. I no sembla que les mesures d'augmentar la ràtio d'alumnes per classe i de prescindir de milers de mestres interins, que es preveuen per al curs vinent, afavoreixin una millor qualitat de l'ensenyament, que podria fer canviar aquesta tendència.

I, mentre a Catalunya estem lligats de peus i mans per una situació econòmica insostenible i ens veiem obligats a retallar els parracs, el ministre espanyol d'Educació, el prepotent senyor Wert, governa a cop de decret, humilia els rectors de les universitats catalanes i fa tot el que pot i més per acabar amb l'escola catalana en llengua i continguts. Apòstol del bilingüisme com els seus acòlits del PP a Catalunya perquè tots plegats saben molt bé que el bilingüisme només serveix perquè els castellanoparlants puguin continuar essent monolingües, en castellà naturalment i perquè també sap que bilingüitzar una comunitat lingüística és una passa indispensable per aconseguir la substitució de la seva llengua per una altra.

I mentre a Catalunya l'increment de la pobresa és superior a la resta de l'Estat, pobresa que afecta tant físicament com psicològicament els infants de casa nostra, el senyor Wert, una altra vegada a cop de decret, pretén imposar a tot l'Estat l'assignatura Educació per a ciutadania en la qual es consideren els “nacionalismes excloents” (estic segura que endevineu a quins nacionalismes es refereixen) com una lacra social que s'ha d'eliminar.

I nosaltres, a la defensiva. Disposats a sortir al carrer,  amb una bona fe que potser ja ratlla el masoquisme, per queixar-nos, per resistir cada nova envestida. Estem malbaratant les energies en queixes i planys. Cada dia que passa som una mica més pobres i una mica menys lliures. Estem en un laberint. Tenim al davant molts camins, però sabem que només un ens portarà a la sortida. Prou de transitar per camins que no porten enlloc mentre discutim per engrunes. Exigim als nostres polítiques que exerceixin la seva responsabilitat i ens comprometem, com a ciutadans, a assumir les nostres.

Se'ns acaba el temps. Amb una visió metropolitana suïcida  del segle XIX l'estat espanyol escanya la gallina dels ous d'or que un dia generava riquesa. L'última decisió d'enterrar la gestió autònoma del Prat n'és una mostra més. Si esperem gaire més els joves catalans, que a casa seva no trobaran feina, no podran ni seguir el consell del conseller Mena: “Agafeu un vol barat i aneu a fer de cambrers a Londres”. Ni els pares els podran pagar un bitllet low cost ni Catalunya podrà fer volar avions.