Compte amb els registres!

«Seran sens dubte els primers a firmar en el registre de bons i dolents de la Generalitat, la pitjor errada comesa des dels inicis de la democràcia»

14 de juliol de 2013
Fa uns dies vaig participar en un debat amb Francesc de Carreras i Alejo Vidal-Quadras en el qual era evident que el tema central havien de ser Catalunya i el seu futur. Un punt en comú: l’estat de les autonomies, i més encara que el model constitucional i la seva praxi política i normativa han estat una de les fonts fonamentals de conflicte. Evidentment, per a l’independentista originari, la falla del sistema és la gran notícia perquè ha servit per encomanar a tot Catalunya el convenciment que la solució és l’estat propi. Per a nosaltres, amb matisos ben diversos, persones que creuen (o han cregut) en el projecte comú, és just el retret que es pot fer als governants espanyols: delicte d’omissió, delicte de desídia, delicte de supèrbia per haver cregut que amb enganys, maltractes i mà dura de darrera hora es podia compensar la manca de capacitat d’entendre l’altre.

Francesc de Carreras parlava de la necessitat d’explicar que tot el que diuen els nacionalistes són mentides; i ho deia convençut que a Catalunya hi ha més veus mediàtiques i polítiques que parlen de “l’espoli” que les que diuen el contrari i sense adonar-se que ha quallat en l’imaginari col·lectiu, al meu parer de forma irreversible, que som dues realitats diverses, Catalunya i Espanya, incapaces d’entendre’s, i per tant, el final d’un temps. Si és així per a la gent, és. I com que no parlem que la gent es posi d’acord per fer veritat una immoralitat (com sí que ho seria negar la dignitat humana..), tot és possible, ho deia el poeta i no per casualitat. La pedagogia, si algun cop hagués estat certa, lleial i honesta, arriba tard.

En l’extrem oposat, Vidal-Quadras parlava de manifestar l’autoritat per part del govern central enfront dels “desafiaments nacionalistes”, mitjançant l’exercici de la força, posant-ne com a exemple deixar de donar diners al govern català fins que no s’acabés amb el “càncer” i els seus gestos il·legals. I la gent va aplaudir (no descobreixo res, perquè el moderador ho va enregistrar tot per al seu digital, La Voz de Barcelona), la qual cosa vol dir que tenim un problema, perquè ja existeix qui pensa que contra la força de la voluntat política (que es proposa per construir cadenes humanes, que convoca concerts amb significació política, que es manifesta pacíficament sense ocupar altra cosa que l’espai públic) es pot utilitzar la coacció política, constrenyint els seus representants polítics a abandonar el posicionament ideològic (majoritari) que dóna suport a aquella voluntat. També és cert que hi ha desgraciats que insulten i peguen a qui no se sent independentista de la primera hora, però és que això de la intel·ligència, Deu ho reparteix de forma molt equitativa...

Mentrestant, la política catalana viu en la incertesa: la gent rellevant d’avui sap que la situació és extremadament complexa perquè depèn de factors multivariables, i que posicionar-se bé de cara al futur implica escollir avui de forma intel·ligent el bàndol des d’on lliurar combat. Per a aquesta gent rellevant no estan en joc la convicció, ni els principis, ni tan sols la raó; només la conveniència personal, traducció educada de la patètica constatació que a totes les cases s’ha de posar el plat a taula i es necessita pagar la factura de la llum. Seran sens dubte els primers a firmar en el registre de bons i dolents que ha posat en marxa la Generalitat, per aquesta i per altres raons, la pitjor errada comesa des dels inicis de la democràcia.