El Concert per la Llibertat del 29 de juny al Camp Nou va estar bé. La gent va respondre i va omplir l’Estadi, les audiències de la retransmissió per televisió van ser molt correctes, es va reivindicar –una vegada més- la il·lusió de moltíssima gent a poder decidir lliurement el futur del seu país, no hi va haver cap mena d’incident, etc. Sempre tot és millorable, és clar: tècnicament hi hagué mancances, sobretot de so, i es pot discutir la direcció artística del concert. També es va fallar en alguns detalls. Jo, per exemple, i és la meva opinió, hagués posat alguna lona a les graderies de darrere l’escenari –les localitats que no es van omplir- ja que la imatge de fons de l’escenari era força tristota. I hagués convidat algun cantant israelià per tancar el cercle de les bones intencions de pau i llibertat que transmetia el concert. Desitjo que el poble palestí estigui al costat de la llibertat de Catalunya amb la mateixa intensitat que desitjo que Israel sigui un ferm aliat nostre. No comencem a excloure abans d’iniciar el camí.

Tot per un objectiu. Ara bé, ni el concert, ni la manifestació de l’any passat, ni la cadena humana que es prepara enguany, ni els milers de manifestos, tuits, articles i altres proclames que llegim/escoltem/veiem cada dia no serviran de res si finalment el procés no culmina amb una consulta per decidir el futur de Catalunya o bé amb una declaració unilateral d’independència al Parlament. No estic en contra dels actes protagonitzats per la societat –la societat normalment és civil-, que tenen, al meu parer, la missió de posar-se al capdavant de la classe política per motivar-la i marcar-la de ben a prop. I, de passada, es manté  la trempera del personal, que tenim ganes de decidir sense que altres ho facin per nosaltres.

Jo he criticat l’excés de cercaviles populars envoltades d’estelades, la tradició catalana de duplicar accions i l’aparició de personatges que viuen de l’independentisme en comptes de treballar per l’independentisme. Però entenc que cada activitat està pensada, amb bona fe, per posar el gra de sorra al projecte comú. Vull pensar que cadascú ho fa amb el seu estil i amb els recursos que té. I això cal valorar-ho. Només, insisteixo, m’enerven aquells que creuen tenir la veritat absoluta i que, coses de la vida, ningú no els fa cas. I també em treuen de polleguera els que van amb l’smartphone a la mà per dedicar-se sistemàticament a riure’s del que fan els altres i a estripar-ho tot per dues senzilles raons: a) perquè són incapaços de tenir ells la iniciativa; b) perquè no han estat convidats a l’acte en qüestió. El camí de la gelosia al ressentiment és molt curt.

Activitats com el concert del Camp Nou no tindrien cap finalitat si no és perquè l’endemà comptem, com a mínim, amb un ciutadà més que hagi entès que votar és l’essència de la democràcia i que la llibertat de Catalunya és una qüestió de dignitat.