La paraula ja fa uns anys que circula, sobretot en el món anglosaxó, però, a poc a poc, està empastifant una bona part de l’horitzó de la música en directe, també en aquest país. Sembla que ja no anem a concerts, sinó a experiències, de la mateixa manera que els actes o presentacions ara són "events", que és com en diuen ara (malament) als esdeveniments. Es tracta d’inflar-ho tot una mica, però val a dir que són uns genis els qui han aconseguit que et sentis especial, partícip d’un fet exclusiu, quan has comprat una entrada per veure un artista que farà dos, quatre o deu concerts a un estadi de 60.000 localitats a la teva ciutat.

Quan un restaurant diu que la seva carta no és una carta, sinó una experiència, ja sospites que això no anirà bé. Amb la música, el mot sona artificiós, però els promotors se’ns estan posant estupends i la gent respon, les coses com són. Hi ha un "valor afegit", diuen, una altra expressió antipàtica. Quin és aquest valor? L’entorn de l’actuació o del festival, els "food tracks" o restaurants d’estrella Michelin qui hi acampin al voltant, el fet de passar i deixar-se veure, la percepció que estàs formant part d’una situació memorable. El "selfie", el "jo vaig ser aquí", fer-li una botifarra al "fomo" i tota la pesca. I el paquet "vip", si la cartera aguanta. 

Més i tot: fins i tot el procés estressant, a vegades confús, agònic, de la compra d’entrades de l’estrella del moment forma part d’aquest paquet màgic. Sentir que ets al costat correcte de la història perquè has superat una cua de 55.873 persones, has lluitat i has guanyat. Hi ha una èpica, un esforç i un resultat. Aquest punt no em desagrada tant, ara que diuen que els noiets fan treballs amb ChatGPT, que fer-los memoritzar coses és una crueltat i que els traumatitza que els facin marques en vermell als exàmens. 

Fer anar la paraula "experiència" no és més que un reflex del moment, perquè realça el món físic davant d’aquell que ve mediatitzat per les pantalles, i també el canal, molt ben trobat pels experts en màrqueting, a través del qual es ven una mena d’intangible, una bombolla de prestigi, que et transfereix la idea que aquell és el lloc del món on cal ser. Si has de pagar de més, ho fas, perquè no estem parlant d’un concert, quina vulgaritat, sinó de molt més que això: ¿com goses discutir el preu d’una "experiència", una vivència encisadora i onírica, un viatge a través dels cinc sentits?

En general, procuro mirar d’entendre les coses que passen, i per què passen, més que no pas menysprear-les tot invocant un passat figuradament millor. M’horroritza la glorificació del passat i la possibilitat de no adonar-te que t’estàs convertint en el teu avi rondinaire que sospirava “on anirem a parar” quan veia la Raffaella Carrà fent contorsions amb un "short" a la tele. Però potser sí que, si continuem per aquest camí, ens haurem de preguntar si amb tot plegat estem perdent de vista la música, que, figura, és el motiu, l’ànima, de tot plegat. Amb tanta "experiència", podem pensar que es va fent més petita, encara que continuï sustentant l’edifici. 

Hi ha qui diu que un nou punk hauria d’esclatar i sacsejar el paisatge. Miri, no ho sé. Hauríem de mirar d’establir una relació equilibrada amb la ingenuïtat. Allò que passés, hauria de seduir d’una manera nova i sexy, perquè no som al 1977 i, a més, ja sabem com va acabar el punk, que un parell d’anys després els discos més venuts eren els de Pink Floyd i Supertramp (i no gosaria dir que fos immerescut).