Cauen les icones a la velocitat del llamp en èpoques, com la nostra, de frontera i confusió. Hem assistit aquests dies al trist final del Pujol que fou president de la Generalitat tant temps que per a una generació com la meva ha estat difícil destriar una cosa i l’altra. Però que uns caiguin i altres no, en absolut significa que qui romangui dempeus sigui millor que els caiguts, més encara quan és difícil recordar algú altre que hagi demanat perdó, sabent com sabem de molts que haurien d’haver-ho fet. Humanament ara no se li pot exigir més, la contrició ho salva tot; en allò públic, però, venen temps de voltors, després, de justícia, amb la constant de l’escarni i, al final, l’oblit.

Es produiran per això i per tantes altres coses canvis de forma en les forces polítiques: noves tendències estilístiques: ara queda bé no donar nom al partit, fer veure que són tots els protagonistes de la història, rubricar-se en primera persona del plural, però el cert és que, com sempre, el panorama es divideix així: extrema dreta, liberals-conservadors, socialdemòcrates, extrema esquerra. En aquesta graella, i pensant en una Catalunya independent, hi haurà elements que estaran condemnats a entendre’s; després de sentir Junqueras dir-se socioliberal, quina distància el separa de Santi Vila, que també s’autodefineix així? Les CUP han fet conservadora ERC, tant com els de Guanyem (o Podem o altres verbs) han aburgesat ICV, així doncs els vells partits, al centre, els nous, als extrems: des del PP fins a Guanyem, i sempre me'n queda un que no sé on col·locar, però res que no s’hagi vist en el passat, fins i tot aquesta cançó de la política nova.

No importarà la banda ideològica, ni tan sols un diagnòstic que cada cop és més compartit de tot allò dolent que s’ha fet per la manca d’escrúpols d’alguns governants impunes; importarà l’horitzó que es proposi, i sobretot no mentir la gent oferint solucions impracticables, farisees, injustes; importarà la feina feta a fi de bé, l’honestedat i el criteri, l’esforç i el coratge, la crítica constructiva i la revolució interior. Importarà cada dia que tornem a intentar no deixar-nos vèncer per la desídia i l’indiferentisme en la nostra tasca anònima de vigilar qui governa i per l’avarícia i la supèrbia en el cas dels governants.

Sabem, però, que tots els Fouché, com sempre, estan jugant les seves cartes en el joc de sobreviure als canvis que s’han de produir en la política per assolir l’objectiu que res fonamental no canviï: un pas enrere, la imitació dels missatges de polítics nouvinguts, el tot s’hi val de la demagògia rampant que fa veure que cau el manà sobre la gent desesperada i convenç fins i tot alguns benestants sumats a la moda de la indignació. Tots ells han de saber, però, que salvant el present condemnen el seu pas per la història, per poc que hi hagi un Zweig disposat a fer-ne crònica immortal. L’aposta no té marxa enrere, sobre tot perquè els humans estem condemnats a entendre’ns.