El candidat Rubalcaba és un polític intel·ligent, gran orador, intel·lectualment àgil, amb capacitats per convèncer els adversaris i per a les maniobres tàctiques de regat curt. Però és també, des del punt de vista de Catalunya, un nacionalista espanyol unionista i centralista, amb poc interès per les nacions històriques de l’estat així com per un estat espanyol federal o simplement plurinacional i plurilinguïstic.

Vaig conèixer Rubalcaba a l’època de la negociació de l’Estatut de Catalunya amb el govern espanyol. Vaig coincidir amb ell a tres o quatre reunions. És a una que es va fer al Congrés de Diputats, a finals de novembre de 2005, a la que em voldria referir. Per part del govern espanyol i del PSOE hi eren: Miguel Àngel Fernández Ordóñez (MAFO), actual governador del Banco de España i aleshores Secretari d’Estat d’Hisenda, que pràcticament no va obrir la boca; l’actual ministre de Justícia, Francisco Caamaño, que en aquell moment tenia un càrrec a Presidència del Govern encarregat dels temes de l’Estatut; i Rubalcaba, que era portaveu del PSOE al Congrés, que va ser qui va portar la veu cantant i el lideratge en tot moment. A l’altra banda d’una taula immensa  hi érem Joan Puigcercós, aleshores portaveu del grup de ERC a Madrid, Carles Bonet, aleshores senador, Joan Ridao, aleshores portaveu d'ERC al Parlament i ponent de l’Estatut, i jo mateix, que era el representant d'ERC a les comissions i reunions en les que es tractava el tema del finançament. El tema de la reunió era precisament el finançament de Catalunya a l’Estatut.

Hi va haver dos moments clau de la reunió per conèixer el què pensa Rubalcaba. Primer, tot parlant del sistema de finançament a l’estatut, en un moment donat li vaig dir que no entenia la seva resistència a acceptar el que va aprovar el Parlament de Catalunya quan en el fons no era més que un model de finançament federal (particularment, crec que era més que això, però era útil com a element de discussió). La seva primera reacció va ser dir que hi havia molts models federals i, per tant a quin ens referíem. Li vaig dir que era igual, que per començar a parlar-ne, escollís el model federal que més li agradés. Aleshores, un pèl desconcertat però amb la rapidesa que el caracteritza, va dir, amb tota tranquil·litat que el PSOE no era, ni havia estat mai, federalista; que tinguessin un comitè federal no volia dir que fossin federals i que si el PSC era federalista era un tema d’aquest partit que era diferent del PSOE.

Segon, davant de la nostra insistència a defensar el model de finançament que havia aprovat el Parlament, en un moment en que la discussió ja havia agafat un cert to pujat, Rubalcaba va dir textualment que “ningún gobierno de España, sea del color que sea, os va a dar nunca un sistema de financiación com el que proponéis en el Estatut aprobado por el Parlament”.

Alguns diran que és lògic, que si ens pensàvem que seria diferent. Potser tenen raó, però en tot cas es bo recordar que en aquell moment encara estàvem a la fase en que l’amic Zapatero, i el seu govern, deia que ens donarien l’estatut que aprovés el Parlament i que encara no havia mostrat tota la seva enorme frivolitat i doble cara. En tot cas, crec que és bo que els catalanistes coneguem el que pensa realment Rubalcaba sobre les relacions Catalunya-Espanya.