Aquest dilluns, Carles Puigdemont ha reclamat a Pedro Sánchez que se sotmeti a una qüestió de confiança davant dels "incompliments" del PSOE a l'hora de respondre a l'Acord de Brussel·les signat amb Junts. L'expresident de la Generalitat i líder de la formació independentista comprova ara que, tot i les crítiques contra ERC pel seu model negociador "a canvi de res", el PSOE també incompleix amb ells. A Sánchez li ha faltat temps per aclarir que no recorrerà a la qüestió de confiança, perquè -diu- no ho necessita.
Potser els socialistes, que ja acumulen dècades a les institucions, són -diguem-ne- dúctils i experimentats en negociacions d'alt voltatge. Certament, d'incompliments n'hi ha, de l'amnistia al català a Europa passant per les competències en immigració. Però també s'ha de dir que molts d'aquests temes són més fàcils d'enunciar com a propòsit que de culminar en breu, ja que es tracta d'expedients a gestionar en un marc de complexitat. El català a la UE requereix de la complicitat dels estats de la Unió. Ja no diguem si parlem de l'amnistia, objecte d'una veritable croada des de sectors del poder judicial.
Per les forces independentistes, en especial Junts, més acomodada al terreny de la declaració voluntarista, la situació no és fàcil. Si no volen quedar arraconats en un punt d'irrellevància només apte pels més puristes, estan obligats a fer política, que vol dir negociar, i no sempre es pot fer en les millors condicions. En algun moment del procés, semblava que l'únic que podia fer l'Estat és decidir si Catalunya anava a la independència de manera unilateral o a través d'unes converses dramàtiques per decidir dia i condicions del referèndum definitiu.
Però s'ha acabat imposant la realitat. I el que encara és més gros: moltes vegades, en negociacions d'aquest tipus, s'ha de triar entre obtenir poc o generar un escenari en què tot pot ser encara pitjor. En efecte, el moviment de Puigdemont tiba la corda però no la trenca, perquè trencar tindria conseqüències encara més negatives. Si Junts és vista com la culpable d'un govern PP-Vox, el cost és encara més alt que el de mantenir Sánchez a la Moncloa. Convindria al sobiranisme no jugar massa a la desestabilització quan d'aquesta no se n'obtindran rèdits.
Tant de bo el tema fos tan simple com discutir si s'ha de confiar en l'actual president del govern espanyol. No es tracta d'això. El tema no és tan lineal, com si els partits catalanistes estiguessin dirigits per un personal especialitzat a ser enredat un cop i un altre per l'interlocutor. El funcionament d'un estat és més enrevessat del que voldríem i ni el mateix Sánchez -assetjat també ell per aliances poderoses dins mateix del sistema- pot garantir com culminaran moltes de les negociacions en marxa.
Moltes vegades alguns portaveus de Junts han proclamat que la governabilitat d'Espanya no és tema que involucri el partit. Són declaracions que estan bé per satisfer una part del públic. La llàstima és que la governabilitat sí que afecta l'independentisme. Ja sabem que l'estat espanyol no és el gran amic de l'ànima. Però el món s'està tornant cada dia més àrid i, li agradi o no a l'independentisme, l'estabilitat de l'actual govern espanyol pot ser convenient davant de l'única alternativa real, que no és la república federal que somiava Pi i Margall sinó un gir brusc a la dreta més radical que, ella sí, trobarà qui la miri amb bons ulls a Europa.
