Demà, finalment, el govern espanyol aixecarà l'arrest domiciliari als infants i adolescents, que fa sis setmanes que no poden sortir de casa seva. És el país d'Europa que ha imposat unes condicions més dures i durant més temps als seus infants. I, segons anuncia el president espanyol, a partir del 2 de maig també les persones adultes podran sortir a passejar.
 
A la immensa majoria de països del nostre entorn els infants -i també els adults- poden fer passejades o esport, complint amb normes bàsiques de proximitat al domicili, i de distància física i prudència. El cas espanyol és especialment cridaner, perquè és també un dels països d'Europa en què el percentatge de gent que viu en pisos i no cases és més elevat, i per tant els costos del confinament domiciliari són més grans. És una duresa que contrasta amb la brevetat de la interrupció de les activitats productives no essencials. Però és clar, el PIB mana. També és sorprenent la poca contestació que ha tingut aquesta mesura tan estricta. Fins fa pocs dies, en què el rum-rum ha anat creixent, la majoria de la població havíem acceptat sense qüestionar la prohibició absoluta de les sortides dels infants.
 
En tot cas, més enllà de la batalla política de curta volada, aquesta excepcionalitat espanyola és interessant en ella mateixa. Per què les autoritats espanyoles no han previst mecanismes perquè els infants i adolescents, ni tampoc els adults, poguessin eixir a prendre el sol, passejar o fer esport? La resposta segurament no la sabrem. Però una hipòtesi raonable és, crec, que és conseqüència de la baixa confiança social.
 
Permetre aquesta mena d'activitats de manera segura requereix que la població respecti les normes bàsiques de la distància física: evitar contactes entre membres d'unitats familiars diferents, mantenir les distàncies i les mesures d'higiene i protecció. El problema és que aquestes normes són impossibles de monitoritzar, per molt d'estat d'alarma, molta policia i molts militars que posin al carrer. No hi pot haver un policia a cada cantonada, i per tant aquestes normes només poden funcionar si hi ha coresponsabilitat ciutadana. Davant d'aquesta impossibilitat, fa l'efecte que les  autoritats espanyoles han treballat sempre amb la hipòtesi que la gent no respectaria les mesures bàsiques de prevenció, i que per tant el risc era massa elevat i calia prohibir-ho tot.
 
De la mateixa manera que a l'estat espanyol la confiança de la ciutadania en els polítics és de les més baixes d'Europa, fa l'efecte que la confiança dels polítics en la ciutadania és també molt baixa. I segurament per això, entre d'altres raons, van decidir que era convenient militaritzar la gestió i comunicació de l'estat d'alarma: a falta de confiança, potser pensaven que el que calia era infondre por. I possiblement això també va tindre la seva influència en la dèria hipercentralitzadora amb què el govern espanyol va afrontar la crisi.
 
Però a l'estat espanyol la desconfiança no és cosa només dels polítics. De fet, la confiança de la ciutadania en ella mateixa és també excepcionalment baixa. És un dels casos d'Europa en què la gent té menys confiança social. I per això segurament hi ha hagut tan poca contestació: no només les autoritats, sinó la majoria de la gent pensaven (i potser encara ho pensen) que la majoria, en tindre oportunitat, trencaria les normes del confinament.
 
Aquest és un cas en què es fa visibles els costos de la baixa confiança. Si les autoritats, i tots plegats, confiéssim més els uns en els altres, hauríem pogut tenir normes de confinament més semblants a les d'altres països del nostre entorn, també molt afectats. A més, fa l'efecte que aquesta baixa confiança social és, en part, poc justificada. Amb la introducció de normes com la llei antitabac o canvis en les normes de trànsit, per exemple, es va poder constatar que hi havia uns nivells de compliment molt més alts dels que suggeria el tòpic i el prejudici.
 
Hi ha molta recerca en ciències socials sobre els beneficis socials i econòmics de la confiança social. Però també hi ha molta evidència de la dificultat de canviar-la. Passar d'equilibris socials de baixa confiança a equilibris d'alta confiança és molt complicat. Les males notícies són, també, que la poca recerca que hi ha sobre els efectes d'anteriors pandèmies en la confiança i la cooperació social mostra efectes negatius i molt persistents. Tant de bo aquesta vegada sigui diferent.