Des de les nostres files més conservadores i autosuficients s’estan fent emergir dubtes sobre el moment més adequat de fer la consulta. Són manifestacions puntuals, però cal que ens hi referim perquè són símptomes de l’estat de l’inconscient col·lectiu. Hi ha una part de la nació, pròxima a l’oficialitat institucional i per això aïllada de les noves corrents, que ha anat recollint la tradició més llunyana en el temps. Però precisament per com ha anat interpretant aquest llegat, amb una mescla de por i de dolor, la seva visió és borrosa i confusa: creu veure en el present d’avui elements negatius del nostre passat nacional.

No és del tot cert allò que en el seu moment va afirmar Vicens i Vives sobre la relació tortuosa de nosaltres amb el poder. Fins l’auge dels extrems als inicis del segle XX, els catalans s’havien relacionat amb el poder de forma intel·ligent. Tant les elits com el grup dels humils. Les guerres fetes a Catalunya els segles XVII, XVIII i XIX no van ser diferents de les de la resta de l’Europa del moment. I el 1714 pot ser vist com un intent desesperat de mantenir un equilibri de poder, però en cap cas l’extrema resistència en la defensa de les institucions no pot ser vista com una manca de visió política. Vam perdre per no tenir protecció militar, i vam esperar fins l’últim moment que l’equilibri europeu ens fos beneficiós. No va ser així.

I no obstant, i de forma paradoxal, la dictadura franquista va escapçar definitivament a Catalunya els intents folls de la massa de manar cegament. Els governs catalans de la Segona República foren la seva darrera expressió. El que va brotar després va ser una cosa molt diferent d’allò que va donar lloc al concepte de “la rebel·lió de les masses”. Els extrems a Catalunya van ser esborrats per sempre més de l’acció política. I és així que la massa catalana d’avui és poc massa quan exerceix políticament. Actua amb molta prudència, que és l’atribut primer en l’acció política. Per això tots els resultats electorals a Catalunya des del 1980 han estat una expressió de control del poder delegat, sent el famós vot dual la seva expressió més notable.

Aquest sector que s’aixopluga sota el president, i que només fa que demanar prudència, mostra, sense adonar-se, una por atàvica a l’ascens irresponsable de la massa. No creu en el cos social d’avui perquè el veu amb ulls del segle passat. I en mirar els gestos i les posicions de la seva expressió política més conscienciejada que és ERC, encara hi creu trobar una pulsió autodestructiva, sense aturar-se a pensar que les exigències ja no són d’un partit sinó de tot un poble que vol avançar. Les restes d’ignorància i irresponsabilitat política van ser expulsades en les darreres conteses electorals. Els homes massa de l’espai polític català actual van ser testats, primer, i foragitats, després, en veure que el seu fer era políticament maldestre, petulant i irresponsable. El poble català no s’ha equivocat en cap moment. Ha anat escollint d’entre allò que tenia a ma, donant la mesura justa per seguir fent camí sense retrocedir.

La necessitat de protegir una tradició ha fet que el sector de les essències ignori la Catalunya actual. No hi confia gens perquè només té al cap el país idealitzat. Creu que la massa pot tornar a actuar follament, i per això demana tot el temps del món. No veu la maduresa de la ciutadania d’avui, i amb una actitud a la defensiva, prega només per l’objectiu sense entendre que l’important és el camí. La variable que encara no ha volgut identificar els atemoreix: la possibilitat de la violència. Però avui aquesta és impossible: no poden posar els tancs en l’escaquer, no es veu cap element significatiu d’acció directa, i les manifestacions nacionals semblen aplecs intergeneracionals d’infants i jubilats. Quan entenguin aquesta nova realitat històrica, el procés s’haurà acabat. Només ens manca fer pujar al vaixell els hereus de la tradició històrica. En tot cas, un petit pas en el breu camí que ja s’acaba.