Des de Joan Fuster, molts estudiosos apunten dos fenòmens nous per a la situació de la llengua catalana i dos que no han fet més que accentuar-se amb el temps. Els primers són la revolució informàtica i les migracions. Dels dos segons, un és la persistència de la majoria de catalans de servir-se del castellà quan constaten o intueixen que l’interlocutor no és catalanoparlant. L’altre, la incapacitat per sobreposar-se a un discurs reivindicatiu de l’ensenyament prioritari de i en la llengua del país.

Els dos primers fenòmens, en una economia de lliure mercat, fan que actuïn en benefici de l’statu quo lingüístic, fins al punt de posar en perill la subsistència de llengües que no hi ocupen un espai de privilegi. Es tracta d’una dinàmica no gens fàcil. Altrament, el canvi de la llengua pròpia en favor del castellà en situacions informals i la feblesa en la defensa del seu ús en àmbits institucionals reflecteixen les contradiccions en què avui ens trobem com a societat i a les quals s’aferren els defensors del colonialisme lingüístic espanyol.

Ara bé, malgrat tots els malgrats, el català aguanta les pressions de la globalització i l’embat de manifestos en favor de l’espanyol temorosos que vagi aguantant, la llengua catalana,  i que es consolidi com a llengua de comunicació i d’integració, de treball i de lleure.

És innegable, tanmateix, que la pilota del redreçament lingüístic continua estant en camp propi. Si ens mantenim ferms en crear i tenir consciència lingüística, guanyarem en competència,  i es començarà a acabar tan poc de rigor ortogràfic vergonyós. I morfosintàctic. També lèxic. Però si no hi persistim, en aquesta consciència, ens pot passar el que deia Fuster l’any 1981: “la insuficiència general de què són víctimes els catalans té a veure principalment amb la seva pròpia dimissió lingüística, i no s’hi val a atribuir totes les culpes a l’enemic tradicional, cosa que fora molt còmoda...”. No hem de dimitir, doncs, del català en favor de l’espanyol per molt que una llengua sigui una eina de comunicació. Siguem seductors. I atraurem.

També per ampliar la base de l’independentisme és que ens cal, la seducció. No, la gesticulació. Que és del que se serveix molta política amb poc convenciment ideològic. I amb molta por. Vivim un conflicte lingüístic que és conseqüència d’un conflicte polític.

I ens cal seduir en la causa de la llengua perquè el dia que de debò viurem una Catalunya independent, lliure i sobirana el català sigui, per sentit comú, llengua preferent i que no ens passi el que li passa a Andorra, tot i ser-ne llengua oficial.